Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

De la terrassa de casa al Grec

Stay Homas van fer el seu primer concert recordant els dies que vam viure confinats

Stay Homas van estar aquest dijous al Grec com a casa.
Stay Homas van estar aquest dijous al Grec com a casa.

A l'escenari, tres joves que se sentien com a casa, mentre que a la grada les mascaretes no tapaven les rialles, reflectides als ulls, amb una alegria disposada a desbordar-se. Recordava, salvant les distàncies, aquelles vegades en què els qui segueixen OT assisteixen a una gala en viu i per fi veuen en carn i ossos els artistes tantes vegades seguits amb ànsia a través de la pantalla. En aquest cas, l'origen no era una pantalla de televisió, sinó la dels mòbils a través dels quals els Stay Homas han aconseguit ser el primer grup que omple el Grec quan fa quatre mesos encara no existien. Èxit fulgurant a les xarxes. I allà hi havia el trio, en mig d'una escenografia que recordava la terrassa del seu pis, fent el que millor saben fer, esprémer amb totes les ganes i vitalitat possible una vella idea recollida en una dita: “al mal temps, bona cara”.

Això del trio és un efecte més de la covid, en aquest cas, agradable. En mig de tantes notícies pèssimes, de respirar l'estiu a través d'una mascareta, de no poder apropar-nos els uns als altres, d'entrar i sortir del Grec d’una manera estranya, com qui entra en un avió, gradualment, i de no estar segurs de com estarem la pròxima quinzena, els Stay Homas riuen fent cançons sobre una pandèmia, aplicant el lenitiu de la música, marcant distància amb la desgràcia a través d'evocar-la sense por i de mantenir el somriure per sobre de qualsevol altra consideració. Aquest era el context del concert del grup, que, avalat per diversos col·laboradors amb qui van interpretar les seves cançons de terrassa, van actuar per primera vegada al Grec. Només els faltava pessigar-se per evidenciar com de contents, incrèduls i feliços estaven. Ells i el seu públic, que en el fons hi assistia per evocar aquells dies de març i abril en què tot va ser diferent perquè vam viure cap a dins i la ciutat ens va acompanyar amb el silenci.

La música dels Stay Homas és com un etern apunt de cançó que en el seu esquematisme arriba a connectar amb el públic. No es demana al grup que arrodoneixi els temes, sinó que amb ells expandeixi la seva vitalitat. No importa si tiren cap al flamenquet, la bossa nova, el hip-hop, el reggae o el pop, si canten en portuguès, anglès, castellà o català, si evoquen Jack Johnson o Jason Mraz o el Kanka: no importa res més que dos acords de guitarra, un ritme elemental i precari, una melodia pròpia de la dutxa i un vincle íntim entre tres persones que per passar els dies van fer el que saben: cantar. I conviure. Hi havia molt d'increïble al concert, tot i que només era en aparença, perquè la càrrega emocional d'aquests temps, els records que cada persona té d'aquells dies, les ganes contradictòries de voler girar full i alhora guardar molt a dins unes setmanes que van ser extraordinàries justament per poc ordinàries, van ser un motor a prova d'imperfeccions. Ni tan sols avui importa l’estret vincle entre els Stay Homas i la pandèmia, simultàniament gran actiu i taló d'Aquil·les d'un projecte marcat per la temporalitat, perquè si a alguna cosa ens està acostumant aquesta situació és a viure dia a dia. El demà ja arribarà. I si és dolent, pot ser que els Stay Homas siguin allà per cantar-ho.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >