Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una idea que destrueix tot el que toca

Encara que s'hagi constatat el fracàs del procés, els seus líders han perseverat a continuar enganyant aquest sector de votants proclius a no posar en dube els seus missatges

L'expresident Puigdemont en un partit de rugbi de l'USAP Perpinyà.
L'expresident Puigdemont en un partit de rugbi de l'USAP Perpinyà.

Per fi Carles Puigdemont ha presentat el seu últim artefacte polític, que, encara que etiquetat amb l'antic nom de Junts per Catalunya, està destinat a reunificar els diversos sectors de l'antiga Convergència que han anat cedint a l'independentisme més unilateralista i rupturista. La irrupció de la nova formació i, especialmente, les dificultats que ha provocat el seu naixement evidencien uns tensions al si de l'espai independentista sobre les quals val la pena reflexionar un instant.

De moment, la fragmentació d’aquest espai hauria de fer que alguns corregissin una reflexió que va circular profusament durant els moments més àlgids del procés. Els problemes, sobretot en forma d'escissions, desercions i fins i tot espectaculars pèrdues de suport electoral, que causava en els sectors no independentistes eren interpretats pel secessionisme com la prova concloent de la seva fortalesa política, davant de la qual la resta de projectes s’acabaven esfondrant com un terròs de sucre.

Dirigents independentistes no han ajudat a la clarificació de les coses, defugint l'autocrítica

És cert que al si del bloc independentista sempre hi ha hagut tensions entre els dos grans partits que el conformaven però no tenien gaire importància, en la mesura que a l'hora de fer balanç dels saldos electorals, la suma dels dos era pràcticament sempre la mateixa. Els problemes que anaven sorgint entre ells mai provocaven fugues cap a opcions no independentistes sinó que, a tot estirar, els desplaçaments del vot es produïen en el mateix perímetre, és a dir, d'un partit a l’altre. Aquesta solidesa electoral no responia als motius que solen explicar que una força política es mantingui en el poder durant tant temps. No es pot parlar d'una gestió eficient dels recursos per part del govern català (més aviat ha estat inexistent). Com tampoc no s'explica pel fet que les forces independentistes anessin arribant a les metes anunciades i obtinguessin així el suport continu de la ciutadania.

Cal afegir, diguem-ho tot, que els dirigents independentistes no han ajudat a clarificar les coses, defugint constantment l’autocrítica. Encara que s'hagi constatat el fracàs del procés i que s'hagin revelat les mentides en què se sustentava (arrencada econòmica espectacular, triomfal acollida a Europa com a nou estat independent, etc.), els seus líders han perseverat a continuar enganyant aquest sector de votants proclius a no posar en dube els seus missatges. Tanmateix, qualsevol ciutadà, per crèdul que sigui, té dret a un govern que no li menteixi. Per tant, la pregunta que ens hem de fer és: ni tan sols ara, amb el dramàtic escenari que estem vivint, no s'atreveixen els líders independentistes a dir la veritat, a reconèixer la impossibilitat de materialitzar les seves promeses? Però si no són capaços de fer-ho en aquestes circumstàncies, es pot confiar que ho faran algun cop?

Una democràcia és de baixa qualitat quan els seus ciutadans no exigeixen als governants que rendeixin comptes

Han fet tantes destrosses (totes les forces polítiques) i tan grosses (amb formacions fins i tot desaparegudes) que haurem de començar a pensar si, més enllà dels desencerts particulars, hi ha alguna cosa en el mateix projecte independentista que acaba per generar necessàriament efectes tan devastadors. Perquè el resultat sembla incontrovertible i no es pot ocultar: al final, el que ha passat és que no només els sectors que s'oposaven a l'independentisme sinó fins i tot els que el recolzaven han acabat malament, per no dir destruïts. En el moment en què va començar tot això, es va voler dipositar a fora, a l'exterior habitual (Madrid), l'origen de tots els mals, aquesta vegada amb un matís més estructural. Però el problema mai no ha estat fora de Catalunya, per molt que algun ideòleg independentista sobrevingut s'entossudís a xifrar-ho tot en la presumpta baixa qualitat democràtica de l'Estat espanyol, com si l'independentisme, especialment després de les vergonyoses jornades de setembre del 2017, estigués en condicions de donar lliçons de democràcia a algú. Sens dubte, n'hi ha més. Sempre n'hi ha hagut més.

Alguns dirigents polítics actuen com si estiguessin convençuts que es pot ser més demòcrata si s'accepta sense queixes ni crítiques el que pugui manifestar o decidir la ciutadania. Greu error. La virtut dels ciutadans és un requisit indispensable per a la consecució d'una democràcia satisfactòria per a tothom. O a la inversa: una democràcia també és de baixa qualitat quan els ciutadans no exigeixen als governants que rendeixin comptes i quan defensen els seus comportaments, siguin els que siguin i desemboquin on desemboquin.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona i senador pel PSC-PSOE.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >