Selecciona Edició
Connecta’t

La redempció final d’Enriqueta Martí: el cap de turc convertit pels poderosos en la macabra ‘Vampira del Raval’

La història de l'assassina de nens que va terroritzar la Barcelona de principis del segle XX arribarà pròximament a les pantalles en forma de versió cinematogràfica. Parlem amb el seu director sobre les mentides que han donat forma a la llegenda negra

Nora Navas és Enriqueta Martí a la pel·lícula de Lluís Danés 'La vampira de Barcelona'.
Nora Navas és Enriqueta Martí a la pel·lícula de Lluís Danés 'La vampira de Barcelona'.

Es va haver d'enfonsar el Titanic perquè la premsa de l'època deixés de parlar d'ella. Enriqueta Martí omplia les portades dels diaris i els malsons dels més petits a la Barcelona de 1912, ciutat que havia trobat en ella el seu Jack l’Esbudellador o Sacamantecas particular, el seu monstre autòcton per excel·lència. Fins i tot abans que morís a la presó ja es feien sainets sobre ella. Segrestadora, prostituta, proxeneta, bruixa i assassina eren només alguns dels greuges que se li van atribuir i que conformen un mite ple de fal·làcies que ha arribat impertorbable fins als nostres dies. Però, qui va ser realment la “Vampira del Raval”?

Si alguna cosa està clara, apunta Lluís Danés, és que l’Enriqueta Martí no va ser l'assassina en sèrie que diu la macabra llegenda. El director català és el responsable de La vampira de Barcelona, la primera versió cinematogràfica sobre el personatge que s'estrenarà a la Secció Oficial de la 53 edició de Festival de Sitges. Nora Navas (Dolor y gloria) dona vida a l'alcavota i curandera en una adaptació que transita entre la llegenda i el misticisme i que situa la dona com un cap de turc de les elits de la capital catalana. “Era la víctima perfecta: dona, pobra, havia estat prostituta i tenia grans coneixements sobre herboristeria, que en aquella època equivalia a ser bruixa. Era una dona apoderada i el poder sempre ha fet molta por a l'home”.

La història de l’Enriqueta Martí neix en un barri amb una de les poblacions més denses d'Europa. Una Calcuta sense electrificar, amb famílies pobres vivint al carrer i milers de nens prostituïts o enviats a les guerres de les colònies. “Era molt Dickens, perquè la indústria del vapor i del carbó estava centrada allà. I al carrer del costat els modernistes feien cases impossibles”, manifesta Danès, que considera la bretxa social el caldo de cultiu que va desencadenar l'esclat posterior del moviment obrer.

Nascuda a Sant Feliu de Llobregat, Martí va arribar a Barcelona en l’adolescència i va començar a treballar com a criada en diverses cases. També es va dedicar a la prostitució, va tenir una botiga al rastre de la ciutat i va exercir d'herbolària, però mai va abandonar la misèria. Va estar casada durant uns anys amb Joan Pujaló, un pintor excèntric i anarquista que s'alimentava del menjar per a ocells, i junts van tenir un fill, l’Alejandro, que va morir per desnutrició als nou mesos. Va ser la seva mort del nen el que va traumatitzar per sempre la dona, que es va fer cèlebre pel segrest d'una nena del barri, Teresa Guitart, detonador de la seva llegenda.

“El seu advocat va defensar que patia un trastorn per no poder ser mare, però l’Enriqueta va segrestar la Teresita per motius que mai coneixerem”, assegura Elsa Plaza, historiadora i autora del llibre Desmuntant la llegenda de La vampira del Raval. La nena de cinc anys pertanyia a una família de forners que, tot i que no eren de classe alta, tenien prou influència perquè la premsa es fes eco de la desaparició de la seva filla. Un parell de setmanes després la van trobar al pis de l'Enriqueta, vestida amb parracs i amb el cap rapat, però sense signes de maltractament físic. Cap historiador pot donar resposta a per què la dona va recloure la nena a casa seva.

Després d'aquest episodi, i sota una forta pressió social per la desaparició sistemàtica de menors al barri, la premsa va hipertrofiar la culpabilitat de Martí, a la qual es va atribuir l'assassinat de més d'una desena de nens a qui suposadament els extreia la sang i les vísceres per elaborar pocions per als seus clients adinerats. Al pis hi havia una altra nena, l’Angelita –una neboda que estava a càrrec seu– i es van descobrir draps ensangonats i ossos a casa seva. Unes troballes imputables al càncer d'úter que patia Martí i a la seva professió com a curandera però que la premsa magnifica acompanyada per l'èxit mediàtic d'una història amb massa similituds amb l'arquetip del conte clàssic de la bruixa de Hansel i Gretel.

També per la influència d'una burgesia que va fer d'ella un cap de turc per tapar els seus propis crims. “La pederàstia estava absolutament normalitzada en alguns sectors”, confirma el realitzador, que evoca el rumor que a casa de l’Enriqueta es va trobar una llista amb noms influents de la ciutat, famílies prestigioses de Barcelona i càrrecs de l'Ajuntament, però va acabar desapareixent. “Els mateixos dies en què van trobar la Teresita coincideixen amb el descobriment d'un prostíbul de nens a prop del Liceu. Fa l'efecte que el seu cas va ser una cortina de fum per ocultar un escàndol de pederàstia relacionat amb la burgesia barcelonina”.

Considerada un perill públic malgrat que no hi havia proves fefaents en contra seu, Martí va ser empresonada. “Se la va qualificar de vampira perquè en un intent de suïcidi es va mossegar les venes. Això ho van convertir en un titular que afirmava que, assedegada de sang, es va beure la seva. Volien apropar-se el màxim possible a l'arquetip clàssic”, conclou Danés. A la faula després es van afegir versions en les quals s'assegurava que havia estat apallissada per les altres preses, però va morir a causa del càncer als 45 anys. Feia tanta por que fins i tot va provocar un canvi estructural en el Raval tirant els murs i urbanitzant-lo.

Des de l’Ajuntament de Barcelona avui s'intenta desmuntar la llegenda negra sobre la qual ha estat considerada durant dècades com una de les assassines en sèrie més despietades de la història i que potser només sigui el boc expiatori de les elits i una víctima de la misogínia, la desinformació i el sensacionalisme mediàtic. Igual que les noves generacions de feministes han aconseguit donar la volta a l'estigma del terme bruixa, apropiant-se'l en clau activista (“Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar”), potser és ara l’Enriqueta Martí qui hauria de rebre aquest procés de revisionisme històric.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >