_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Velles músiques en un nou món

Joan Garriga va presentar al Poble Espanyol el seu nou cançoner amb el Mariatxi Galàctic

Un moment de l'actuació de Joan Garriga al Poble Espanyol.
Un moment de l'actuació de Joan Garriga al Poble Espanyol. JUAN BARBOSA

El temps a la seva, passant poc a poc, i el públic també, adaptant-se a uns costums que fa mig any s'haurien considerat desenraonats. Ho deia Blades, la vida dona sorpreses i, mentre ens hi acostumem, el temps va a la seva, passant. El Cruïlla és un festival molt meticulós amb el compliment de les normes covid i Joan Garriga és un artista que fa de la festa popular una línia de discurs social, un esperó de consciències que sacseja amb el ball, l'expansió i el contacte. S'enfrontaven, per dir-ho així, les noves contencions amb les velles estimes, calius d'un món encara fumejant en el qual no era un pecat tocar-se. A la plaça central del Poble Espanyol, un espai arquitectònicament irreal, com va recordar Garriga per afegir estranyeses a la situació, les cadires recordaven la vinculació de cada espectador amb el seu espai, una manera de lligar de mans el ball, circumscrivint-lo a un reduït radi d'acció. Dos mons cara a cara.

Va obrir tranquil, en mode balada, cantant a la lluna des del seu últim disc, El ball i el plany, que firma amb El Mariatxi Galàctic. Els quatre músics asseguts, com convidant a un concert més pausat. Cadires i taules sota una nit d'estiu, els músics a l'empara d'una mena de ‘haima’ i la llum del dia resistint-se a marxar. Acordió, baix, guitarra i bateria, el just i necessari per iniciar un camí per la música popular que va seguir amb bones notícies, Fa bon temps, mentre l'assistència es removia a la cadira Sí, semblava possible escoltar Joan Garriga presentant el seu nou material i no consumir-se en vida assegut. Els organitzadors, fàcils de veure perquè eren els únics que estaven de peu al recinte, contenien la respiració: “si ens portem bé, això durarà”, deia Jordi Herreruela, director del Cruïlla, davant d'un dels concerts més espinosos, perquè era molt ballable, de la seva programació. El Jordi té molt madurat aquest nou món: “Les lletres guanyen pes en aquest format, no podem treballar com hem fet fins ara i soc prudent per datar la tornada dels concerts normals”, tres frases com tres sols que suggereixen el que tothom augura: tenim per davant mesos de ball surplace i multituds eludides. Ja veurem com estarem l’estiu que ve, això no és flor d'un dia.

Com tampoc ho és la carrera del Joan, un alquimista de ritmes que retraten generacions passades i mostra una creixent vigència en els nostres dies. El món llatí en el qual xipollegen rumba, cúmbia, ranxeres, reggae i raï, entre moltes altres d'aquesta “escudella” ballable que tot ho agermana donant carta de naturalesa a la frase de Jorge Pardo, que va posar jazz al flamenc de Paco de Lucía, al seu documental Trance: “tota puresa és una barreja oblidada”. Joan neda en aquest oblit de músiques i canta: “Me voy a beber el bar entero porque me siento bien / me voy a beber el bar entero y da igual los porqués”. Amb aquesta peça, Cariñosa, el públic ja estava dempeus. Va seguir amb la moruna Leila, no va parar amb Ballem i Volant i es va deixar, amb tot, enredar en l'espessa xarxa de ritmes populars del quartet. Les velles músiques al nou món i El setè cel sonant a la part final del concert, 45 anys després que Sisa la cantés a Canet un 26 de juliol envoltat dels desaprofitaments d'una multitud. Altres temps.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_