Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

TV3 ens deu Juan Marsé

El dia de la seva mort, la televisió catalana va ignorar diverses coses. Les va ignorar o ens la va escamotejar als seus usuaris. Va ignorar o va escamotejar que Marsé és un escriptor català en llengua castellana

L'escriptor Juan Marsé, en una imatge d'arxiu.rn
L'escriptor Juan Marsé, en una imatge d'arxiu.

Provaré d'explicar perquè crec que a TV3, la televisió pública de Catalunya i la televisió que no aconseguirà, malgrat els seus esforços, que un servidor no la vegi més, no hi ha ningú, que tingui una mínima responsabilitat en la seva programació, amb la més mínima sensibilitat cultural, excepte la que convé als seus interessos ideològics o per a la seva idea conjuntural i presentista de la cultura.

El dia de la mort de Juan Marsé, TV3 va ignorar diverses coses de l'escriptor. Les va ignorar o ens la va escamotejar als seus usuaris. Va ignorar o va escamotejar que Marsé és un escriptor català en llengua castellana. I jo prefereixo pensar que mai no van saber que Marsé va ser un dels grans escriptors catalans del segle XX en la llengua de Cervantes. El dia que Marsé va morir, la Nostra va començar el seu resum del telenotícies del migdia amb una notícia qualsevol, ni tan sols sobre el coronavirus. Després alguna altra igual d’intranscendent. Després un amenaçador avís de Quim Torra d'iniciar no sé quin tràmit judicial per acusar Joan Carles I de negocis il·lícits (per cert, ningú no el va sentir dir res semblant respecte als negocis tèrbols de la família Pujol). Després va venir la mort de Marsé, a qui es refereixen com a important escriptor en llengua castellana. Del seu origen català, ni una paraula. Després d'aquesta notícia, sempre en el resum, el va seguir la caiguda de Marc Márquez en una carrera. O sigui que la mort d'un dels grans escriptors catalans (en la llengua que sigui o que li hagi donat la gana o la que li sortia dels c, com una vegada ell mateix va dir), va quedar emparedada entre l'ínfim Torra i la Fórmula 1. La idea de la revenja em va rondar pel cap. Encara em ronda però faig el possible per treure-me-la del cap.

Abans de res vull expressar que Juan Marsé va errar en algunes de les seves anàlisis de l'actualitat. Es va equivocar en el seu moment quan va confondre el paper de la burgesia catalana atribuint-lo, en llastimosa simplificació, ser la propietària dels mitjans de producció amb els quals va explotar els immigrants andalusos en el seu afany desmesurat de plusvàlua. Es va equivocar l'endemà de l'incendi del teatre del Liceu, quan va afirmar, a les pàgines d'aquest mateix mitjà, que a ell aquest incendi li importava un rave ja que a aquest teatre només acudia la burgesia catalana, desconeixent que sempre hi va haver molts melòmans d’ingressos modestos que havien d'estalviar per escoltar la música que estimaven. I també li va costar entendre que el català (que ell utilitzava quotidianament) no era només el que Pujol i els seus successius governs defensaven com a patrimoni seu, sinó la llengua de tots que calia defensar perquè no desaparegués. Un sector del catalanisme de dretes va recórrer a aquests errors de visió per ignorar-lo. I per vituperar-lo.

En el poc espai que li van dedicar a la Nostra, ningú no va esmentar el Pijoaparte, una de les figures sociològiques més paradigmàtiques de la postguerra civil espanyola. I un dels més tristos arribistes de ficció que es va donar en la narrativa espanyola. Tampoc ningú no va esmentar la bella i inabastable Teresa, aquesta burgeseta dels barris alts de Barcelona que encara ens continua commovent amb el seu idealisme de porcellana. El bar Las Delicias encara existeix al barri del Carmel. Estar-s’hi és com esperar que d'un moment a l'altre entri el “pijoaparte” a beure's una cervesa. A TV3 tampoc ningú no va esmentar aquest prodigi narratiu a l'obra de Marsé que es diu “aventis”. Aquest artifici és el relat artificiós que els nois del Carmel s’explicaven entre ells. Marsé, a aquesta manera de pal·liar la pobresa de la postguerra, li atorga facultat narratològica. De sobte, un simple boca-orella de barri, aquest paradís oral de la canalla pauperitzada adquireix rang estètic.

La mort d'un dels grans escriptors catalans va quedar emparedada entre l'ínfim Torra i la Fórmula 1

Fa uns anys, el que escriu això es va trobar amb Marsé en un còctel literari. Havia escrit una ressenya d'un llibre amb un món literari molt proper al de Marsé. Sembla que el premi Cervantes (encara no ho era), va considerar que la meva comparació menyscaba en alguna cosa la seva obra. Òbviament res més lluny d’una heretgia així. Se’m va apropar i em va preguntar: “Perdó, Ayala, amb això que vas escriure a Babelia dissabte passat sobre mi, què volies dir exactament?”. En aquell moment vaig entendre de seguida que qui em feia la pregunta i com me la feia era el gran escriptor català en llengua castellana que un dia havia estat un noi de barri. Això tampoc no ho van dir a TV3.

Jorge Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >