Selecciona Edició
Connecta’t
EL CORREU DEL TSAR

Jules Verne i el cometa Neowise a Formentera

El cos estel·lar és fàcil de veure a l'illa, sobretot si saps on mirar

El cometa Neowise en ple esplendor.
El cometa Neowise en ple esplendor.

De com de maldestre soc amb els cometes dona fe el fet que durant molt temps he pensat que havia vist el Halley dues vegades, quan és sabut que passa cada 76 anys. En realitat el que jo creia que era el Halley eren el Kohoutek, que va passar el 1973, i l'animós Hale-Bopp, que ho va fer el 1997 i la pròxima visita del qual ens enxamparà a tots calbs el 4520. De fet, la vegada que va venir el Halley va ser el 1986 i no tinc ni idea d'on estava ni si el vaig veure: en vista dels meus coneixements potser el vaig confondre amb el Txuriúmov-Herassimenko, que va passar el 69...

Atesos els antecedents, és lògic que m'hagi embolicat amb el nostre últim cometa visitant, el Neowise. L’he buscat –tard, perquè ja feia dies que hi era– al cel de Formentera, aprofitant que soc un dels afortunats turistes de l'illa en aquests temps contrits. Formentera està estranya, és un juliol que sembla juny: no hi deixa d'haver gent però és visiblement molta menys que un estiu normal, i una mica diferent: gairebé no hi ha italians. Tot i això l'altre dia el Kiosko 62 penjava el cartell de complet i no es podia entrar a les platges d'Illetes perquè el pàrquing estava ple (es continuen cobrant els sis euros de rigor per cotxe per accedir a la zona).

I hi ha coses que definitivament no canvia la pandèmia: un gin tonic a Es Ministre em va costar 17 euros, vaja, com una ampolla sencera de Seagram's (16,5, preu recomanat). És cert que, com em va apuntar l'agressiu cambrer d'Es Ministre, amb la preceptiva màscara que feia que semblés de la banda dels Younger, el preu inclou una meravellosa posta de sol sobre el mar amb Es Vedrà de fons que no te la subministren a Carrefour. Però dic jo que la posta de sol a Formentera encara és gratis...

En fi, tornant al cometa, la primera nit em vaig llevar a les 5 de la matinada i, en estat catatònic (és el que té com de bé surt de preu l'ampolla de Seagram's), em vaig situar en un punt en els camps dels Mayans amb una àmplia visió del firmament. Havia llegit que el Neowise s'havia de veure a l'oest poc abans de la sortida del sol, baix a l'horitzó i a prop de Taure. Allà hi havia el fenomen, espectacularment brillant. Emocionat, vaig estar-me una estona llarga lliurat a pensaments sublims –la grandesa de l'univers, el núvol d'Oort, naus en flames més enllà d'Orió– i provant de veure-li el penjoll, és a dir la cua, la coma o cabellera.

Em vaig convèncer a mi mateix que veia una traça brollant del nucli. Llavors es van posar a cantar tots els galls de l'illa i vaig acordar amb mi mateix que era l'hora que els senyors astrònoms tornéssim al llit, apa. Molt satisfet de mi mateix l'endemà vaig dissertar eruditament sobre el cometa i la seva observació i fins a la panspèrmia com si fos Carl Sagan, Isaac Asimov o Edmond Halley en persona davant de tot el que va voler sentir-me, inclòs públic captiu com les meves filles i Joan Marí Tur, que no es pot escapar de la seva llibreria quan hi vaig. Va resultar que, repassant després minuciosament les dades, allò que havia vist no era el Neowise sinó, ehem, Venus, i allò de la cua, és clar, una il·lusió.

Maleint la meva estultícia, a Kepler, a Hyakutake, a Kuiper i a Jan Hendrik (!) Oort, em vaig dir que jo al maleït Neowise l’havia de veure sí o sí, no debades era a Formentera, illa que és arrabassada precisament per un cometa, la Gàl·lia, a la novel·la de Jules Verne Hector Servadac –un monòlit al costat del far de la Mola recorda la vinculació de Verne amb Formentera–, i amb ella, amb l'illa, i mitja Mediterrània, s’emporta un astrònom local, l'il·lustre Palmirano Roseta (no és la millor novel·la de Verne, sens dubte, però aquí sempre retem homenatge al mestre). Resulta que a hores d'ara ja s’ha de buscar al cometa al revés de com ho feia, poc després de l'ocàs i al nord-oest, sota de l'Ossa Major. Ho vaig fer i després d’observar molt amb prismàtics el vaig veure, petit, ja marxant on sigui que marxen els cometes, però inconfusible. Ara he de resoldre com torno a explicar que l'he vist i que era un altre, però bé, tinc temps: no torna fins a d'aquí 6.800 anys.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >