Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

La música de Xavier Cugat escalfa el Grec

Recordar Xavier Cugat sempre és un encert i encara més per aquí, on sembla que ja ningú no recorda el seu nom i molt menys la seva música

Un moment del concert de dimarts en homenatge a Xavier Cugat.
Un moment del concert de dimarts en homenatge a Xavier Cugat.

Nit calorosa d'estiu en un teatre Grec sumit en aquesta normalitat que serà nova o simplement anormal però de la qual no ens escaparem tan fàcilment com pensàvem. Més que normalitat el que imperava dimarts a Montjuïc era la naturalitat tant en l'accés al recinte amb comptagotes (cap aglomeració), les converses prèvies darrere la mascareta o l'embarcament aeronàutic a l'amfiteatre. Una vegada dins, i és d'agrair, gairebé totes les màscares romanien al seu lloc. Només una minoria d'incívics desconsiderats, a qui els acomodadors no cridaven l'atenció, la utilitzaven per tapar-se el coll.

I sing a song about bananas. Una nit tropical d’homenatge a Xavier Cugat.

Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. David Pastor, direcció. Saphie Wells, Eva del Canto i Antonio Navarro, veus.

Anna Moliner, Xavier Ruano i Ferran Vilajosana, actors.

Ester Nadal, direcció escènica. Helena Tornero, dramatúrgia.

Teatre Grec, 28 de juliol.

Recordar Xavier Cugat sempre és un encert i encara més per aquí, on sembla que ja ningú no recorda el seu nom i molt menys la seva música. Un personatge que encaixa perfectament en el tòpic del profeta i la seva terra: mentre que als Estats Units (i també a la resta d'Amèrica) no se li erigeixen estàtues perquè en ser de Girona segur que se li pot trobar un passat esclavista (ja se sap: tots els catalans el tenim) per aquí, potser precisament per ser de Girona, el tenim abandonat al pou de l'oblit (podria ser el títol d'una de les seves cançons).

Cugie és un d'aquests personatges històrics que acumula tots els tòpics: dels inicis d'una vida aventurera a un encadenament explosiu de relacions de parella acabant amb un preciós Rolls Royce vintage aparcat davant de la porta del que llavors era l'Hotel Ritz barceloní. La seva música? Sobre aquest punt pràcticament ningú no estaria disposat a trencar una llança en el seu favor. Només per aquesta raó aquest espectacle de nom llarg (que requereix un subtítol en català perquè puguem relacionar l'original en anglès amb Cugat) ja mereix tots els elogis.

Si tenim en compte el programa de mà virtual (una nova moda o estalvis municipals?) es tractava de Teatre Musical, però la part teatral, si se la pot anomenar així, era mínima, més aviat una petita anècdota entre cançons excessivament paròdica i superficial que ens podíem haver estalviat sense problemes. El vestuari d'Anna Moliner era divertit i poc més.

Per sort la música va compensar totes les carències escèniques i va convertir la vetllada en una bomba. Un tòrrid grapat de temes d'aquests que estan clavats en la història de qualsevol que tingui més de cinquanta anys, d'El Manisero o Siboney a Historia de un amor o Me lo dijo Adela. Servits en magnífics arranjaments per una big band impecable dirigida per David Pastor, que es va lluir en alguns de solos de trompeta. El treball que Pastor està fent amb l'orquestra del Taller de Músics és francament encomiable. Magnífiques també les tres veus de l'orquestra, no tant la de Moliner, no perquè no canti bé sinó per l'excés de paròdia que va imprimir a les seves interpretacions.

Música altament contagiosa per aixecar els ànims i fer-li oblidar la mascareta (i tot el que significa) a qualsevol.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >