Selecciona Edició
Connecta’t

Porcel, el neguit de Tarradellas

“Brillant”, però també “desvergonyit”. Així perfilà en una carta inèdita el polític a l’autor quan es van conèixer ara fa mig segle

Tarradellas estava inquiet pel que podria escriure Porcel sobre ell.
Tarradellas estava inquiet pel que podria escriure Porcel sobre ell.

“Ja saps que en Baltasar és un noi que no llegeix. Em fa l’efecte que el que l’ha retratat més bé ha estat en Joan de Sagarra, en un d’aquells breus articles que fa, que trobo ben interessants, en què deia: ‘A en Baltasar el que li convindria seria viatjar menys i seure més’. Això em recordava aquell cèlebre escrit també del Dr. Carreres en què declarava que ‘qui no seu no sap’. Ho podríem doncs aplicar a en Baltasar”.

Josep Tarradellas va traçar així el perfil de Baltasar Porcel (l’1 de juliol ha fet 11 anys del seu traspàs) el 29 d’octubre de 1970 en una carta al seu amic Joan Alavedra que es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià i que QUADERN presenta inèdita. El president de la Generalitat a l’exili i l’escriptor (de 33 anys amb una desena d’obres, mitja dotzena de premis i despuntant com a periodista a Serra d’Or i Destino com a entrevistador desimbolt i un punt irreverent) havien coincidit al concert de Raimon al juny de 1969 a l’Olympia parisenca.

Va ser, però, al juliol de 1970 —fa ara mig segle— quan Porcel, acompanyat de Maria-Àngels Roque, va visitar Saint-Martin-le-Beau per primer cop. No hi anava només per saber què pensava de la situació política sinó perquè treballava en un llibre sobre l’anarcosindicalisme durant la Segona República. El president, amb informadors arreu, ja sabia que havia parlat amb “vells anarquistes que segueixen, malauradament, vivint a la lluna”, gent “de bona fe però que formen part d’un món que ha desaparegut per sempre més”.

Els matrimonis acabarien sopant el dia abans del retorn del president

En efecte, a París l’escriptor havia gravat un munt de cintes magnetofòniques d’entrevistes amb el periodista anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol (1896-1978). Tarradellas, intranquil, va trobar equivocat recollir “les escombraries d'un cert anarquisme que va desacreditar la guerra, que va desacreditar la revolució i que es va desacreditar a si mateix”. En resultaria “un llibre d’escàndol”, però “no aportaria cap bé ni a l’editor, ni a ell mateix”.

El polític va portar l’aigua al seu molí i va aconseguir que Porcel, de motu proprio, plantegés no publicar el llibre sense que ell abans l’hagués llegit. La conversa es va allargar fins a la matinada, com solia Tarradellas sempre que topava amb algun espàrring de nivell. I l’escriptor era “un noi brillant, intel·ligent, àgil en les seves reaccions”.

Maria-Àngels Roque, aviat esposa de l’escriptor, investigava aleshores l’anarquisme del tombant del XIX. Tarradellas, sempre pendent de les parelles dels seus interlocutors per acabar de perfilar-se una opinió d’aquests, va sintonitzar-hi. Roque explica a QUADERN que “no és cert que en Baltasar no llegís” i recorda que al president li va plaure coincidir amb ella que “Catalunya havia de fer la seva política al marge de les Illes i del País Valencià, enfront a un Porcel aleshores defensor de la idea dels Països Catalans”.

Porcel preparava un llibre sobre anarcosindicalisme a la Segona República. ampliar foto
Porcel preparava un llibre sobre anarcosindicalisme a la Segona República.

Havent dormit en un hotel, l’endemà la conversa va continuar. “Baltasar coneix a tothom, sap de tothom, és molt mordaç i com diu contínuament [l’aleshores director de Tele/eXpres i amic Manuel] Ibañez Escofet, es un desvergonyit, però simpàtic. Amb una simpatia, malgrat tot, que és com la que deia en Gaziel de la gent de Sant Feliu de Guíxols, que es simpàtica, molt simpàtica però que acaba sempre llançant una guitza”. Encara que, segons el president, a ell no n’hi llancés cap i, per contra, li dediqués alguns llibres amb què el va obsequiar.

El president tenia al seu despatx els retrats de Pau Casals i Joan Alavedra. “Ah! ¿Sou amic d’aquests dos?”. Porcel, coneixedor que els seus opositors havien tractat d’empènyer el músic el 1954 i el 1959 a la presidència de la Generalitat per barrar el pas a Tarradellas, se’n va sorprendre. “Sí, que teniu res a dir-ne?”, va tallar-lo. “Al contrari, res, res...”.

El d’Andratx va posar-se, a més, a favor “d’aquest conglomerat ‘marxista-leninista-maoista-patufetista’ [Òmnium Cultural, Serra d’Or, Montserrat] molt estrany i al mateix temps de difícil definició”. Eren les bèsties negres de Tarradellas. Per donar una oportunitat, com acostumava amb qui veia d'interès, va voler atribuir el seu suport a aquell magma al fet que estava “de moda”.

El mallorquí va trobar-s’hi a gust. “De no haver-li dit res encara hi seria”. Tarradellas el va veure “molt influenciat” per Josep Pla, a qui va definir com amic seu però “home de fòbies excessives”. I va advertir en la carta que “tot el que diu Baltasar s’ha de posar en quarantena doncs ja hauràs vist que a cada interviu que fa a Destino o a La Vanguardia, apareixen després cartes i més cartes demostrant que s’ha equivocat". Trobava que això era perquè “no feia les coses amb un cert rigor. Ni històric, ni diem-ne moral. Potser no ho fa de mala fe portat pel seu temperament”.

El polític temia la imatge que l’autor donés d’ell en un llibre d’anarquisme

Tarradellas va quedar expectant amb l’obra sobre l’anarcosindicalisme de Porcel. Recolzat pels empresaris cotoners, qualsevol estirabot relacionat, per exemple, amb el seu paper en les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil temia que resultés “un disbarat”. El mallorquí “escriu bé, cal reconèixer-ho. El seu darrer llibre [Difunts sota els ametllers en flor (premi Josep Pla, 1969), aparegut en començar 1970] em va agradar. Els altres no tant”. I va afegir amb angúnia a Alavedra, "però hi ha en ell una petita vanitat de sensacionalisme i quan no fa novel·la, sempre ha de dir quelcom d’impertinent”.

Fet i fet, les memòries de Ferrer es van allargar. El 1978, any de la mort d’aquest, van guanyar el premi Espejo de España amb La revuelta permanente. El president ja havia tornat de l’exili. Porcel l’havia entrevistat per a Destino el març de 1976 i havia publicat una llarga conversa en català, a l’abril, i en castellà, el setembre de 1977, per tal de popularitzar entre la ciutadania a qui, set anys després de la seva primera trobada, ja podia considerar un amic. Fins al punt que el dia anterior al seu retorn el matrimoni Porcel havia sopat amb els Tarradellas a Clos Mosny, d’on eren assidus. El president aleshores havia desat l’acidesa i prevenció del retrat inicial que havia fet de l’escriptor endut pel neguit que pogués publicar res que el perjudiqués. No fou així. Porcel havia posposat els seus anarquistes extemporanis i li havia donat prioritat a ell.

Amb Carner i contra Oliver, un “poeta de rodolins”

Quan Baltasar Porcel va arribar a Clos Mosny feia un mes i escaig, el 4 de juny de 1970, que el poeta Josep Carner havia mort a Brussel·les (aquest 2020 se’n celebra l’any). Cuejava encara la polèmica pel viatge que havia fet a Barcelona a l’abril, amb 84 anys, malalt, desmemoriat i amb una economia precària, empès pel dirigent d’Òmnium Cultural, Joan B. Cendrós.

Encara que no hi ha una prova documental, la impressió estesa era que el retorn de l’exili a l’Espanya tardofranquista el poeta la va fer en el benentès que li seria atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes —que comportava 500.000 pessetes—. Segons diu Tarradellas a Alavedra en la carta que presenta QUADERN, “no li van assegurar textualment que li atorgarien distinció, però si li digueren que a un exiliat no podien atribuir-li el Premi i que per tant era indispensable la seva presència a Barcelona”.

El guardó, però, va recaure el 12 de maig en Joan Oliver, Pere Quart. Tarradellas, enemistat amb aquest, el considerava un “poeta de rodolins”. En canvi, a Carner, tot i haver-hi tingut divergències “per la seva mordaç ironia que no accepto quan es tracta de les coses de Catalunya”, el situava en un lloc preponderant de les lletres catalanes. Amb Porcel van parlar de l’entrevista d’aquest a Carner publicada a Serra d’Or el desembre de 1966.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >