_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Estoïcisme: un exemple

El Pelai i l’Antoni eren metges de la sanitat militar i molt joves quan va esclatar la Guerra Civil. Van haver de fer-se càrrec d'una sanitat de supervivència concentracionària amb milers de presos

Soldats reupblicans travessen el riu a la Batalla de l'Ebre.
Soldats reupblicans travessen el riu a la Batalla de l'Ebre.Universal History Archive/Universal Images Group via Getty Images

El primer es deia Pelai i era major; el segon, Antoni i era capità, ambdós metges de la sanitat militar, i eren molt joves quan el juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil. El primer tenia 27 anys, el segon no havia complert els 22. Els seus destins personals no es creuen fins a la “retirada”, com es coneix la sortida massiva de prop de mig milió de persones per diversos punt de la frontera amb França: La Jonquera, Portbou, Darnius, La Vajol, i fins a Molló. De fet es coneixen personalment als camps de concentració Saint-Cyprien i Agde, sobretot en aquest últim, on en condicions avui difícils d'entendre van haver de fer-se càrrec d'una sanitat de supervivència concentracionària amb entre 20.000 i 25.000 presos. El Pelai va decidir als 80 anys, exiliat a Mèxic, escriure les seves memòries de guerra i exili.

Assegurar els subministraments era un problema monumental, encara sense antibiòtics, i una logística impossible

A nosaltres, ara, amb la delicada situació de la sanitat pública i el coronavirus, la gestió de la pandèmia ens sembla molt complicada, i ho és: UCIs saturades, coordinació complicada, etc. Ara imagineu-vos, és el cas de l'Antoni, amb 22 anys acabats de complir, que us nomenen responsables de l'hospital de guerra més gran (republicà) a Alcanyís, on conflueixen gran part dels ferits de tot el front de l'Ebre, i més tard, del Segre. Assegurar els subministraments és un problema monumental, encara sense antibiòtics, i el trasllat de ferits, una logística impossible. Hi ha bombardejos d'artilleria freqüents i, quan la balança s'inclina clarament cap als franquistes, bombardejos aeris a tot el front. Quan aconsegueixen instal·lar llocs sanitaris avançats, a algun general franquista li agafa per llançar una ofensiva entre Saragossa i Osca, sense avís previ, i els nostres metges han de reorganitzar les seves precàries instal·lacions des de, posem, Balaguer fins a Pons en qüestió d'hores. Després hi ha els dilemes. Hi ha soldats desesperats que s'autolesionen: tret en un peu, tret en una mà. Són ferides molt fàcilment identificables. El metge (militar) ha de curar el ferit, sí o sí. El comissari polític o l'oficial al comandament espera i quan el ferit s'aguanta més o menys dret, se'l jutja, se'l condemna a mort i se l'afusella. El metge en campanya això ho porta molt malament.

Un altre dilema, quan cal retirar-se del front a tota velocitat, la cadena de comandament ordena destruir tot el material no transportable. Inclòs el material mèdic (sala d'operacions i de similars). El metge sap que això està prohibit per les lleis de la guerra, aquest material ha de poder ser utilitzat per qui ho necessiti, encara que sigui de l'altre bàndol. Friccions diàries i així, a empentes i rodolons, amb canvis logístics de tot tipus, sanitaris en particular, cap a la frontera amb França.

El coronel francès ofereix un tracte: per cada vint rates (mortes) dona als presos un paquet de tabac

La segona setmana de febrer del 1939 el Pelai i l’Antoni travessen per separat la frontera, per Molló i un altre punt proper, i comença el periple concentracionari, amb un breu trànsit pel camp de Saint-Cyprien per recalar al d'Agde. Allà es coneixen i, amb un estudiant de medicina de cognom Soler, que recalarà a Mèxic temps més tard, “s'organitzen”. El coronel francès al comandament d'aquest camp entén molt bé que té a les mans un exèrcit disciplinat, amb oficials competents, i primer separa els comissaris polítics, que odia per rojos i ateus, i després diu als oficials espanyols que l'organització interna del camp queda a les seves mans, sense més ingerències que les necessàries i, si us plau, sense intents de fuga. El Pelai, com a comandant, és el cap de l'Antoni, de Soler i d'algun altre infermer que arriba més tard. Imposen una sèrie de mesures, com rentar-se cada dia la cara i les mans, rentar-se cada un la seva roba interior “almenys una vegada a la setmana” i gestionar epidèmies de tifus, tuberculosi, “febre de les trinxeres” (identificada així a la Primera Guerra Mundial) i evacuar els morts. A l’Antoni, justament, el Pelai li encarrega organitzar el barracó dels “infecciosos greus”, amb el que porta posat. Anècdotes, les que vulgueu. Hi ha tantes rates que el coronel francès els ofereix un tracte: per cada 20 rates (mortes) dona als presos un paquet de tabac. La cacera és tan productiva que el comandament francès, davant de l'acumulació de rates mortes, diu que n'hi haurà prou que portin les cues, les rates anirien a parar a una fossa comuna fora del camp. I així l’Antoni passa un any i mig a Agde i el Pelai, dos. Avui només en queda una petita línia. Estoics davant d'una voràgine que els va passar per sobre.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_