Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Poders eclesials i emergència social

La complicitat i exquisitat amb què el poder tracta les immatriculacions de l'Església contrasta amb el lliure arbitri amb què aborda les situacions d'inseguretat habitacional i energètica

El Govern va presentar dijopus a Sant Vicenç de Castellet el llistat d'immatriculacions de l'Església.
El Govern va presentar dijopus a Sant Vicenç de Castellet el llistat d'immatriculacions de l'Església.

L'Església catòlica catalana ha inscrit 3.722 propietats sense necessitat d'acreditar-ne la titularitat prèviament i en alguns casos en obert conflicte amb la ciutadania. En virtut d'una llei franquista –generosament prorrogada el 1998 per José María Aznar fins al 2015–, la jerarquia eclesial va poder inscriure sense cap altre requisit que el nihil obstat episcopal, en funcions notarials, tota propietat que considerés seva.

El Departament de Justícia de la Generalitat, en un acte que l'honra, ha decidit fer públic aquest catàleg de propietats amb una arbitrarietat feudal que xoca en alguns casos amb els interessos d'ajuntaments i entitats socials. Per solucionar els litigis, la consellera Ester Capella ha posat en marxa un servei de mediació. El que és paradoxal del cas és la bonhomia, indulgència i comprensió amb què la dreta en general i bona part de l'esquerra ha acceptat aquest exercici d'apropiació eclesial en què el bisbe sembla haver recobrat funcions pròpies de l'Edat Mitjana, els bons temps dels senyors de forca i ganivet. El cas és que tant el PP com Ciutadans es van negar al seu dia a donar a conèixer aquest catàleg de propietats que com a vaixell insígnia –per a qui flaquegi de memòria– inclou la molt catòlica mesquita de Còrdova. Doncs bé, si de la dreta s'entén poc tant obscurantisme clerical, molt més incomprensible resulta que el PSOE, en la seva anterior encarnació com a breu govern en solitari, recorregués als tribunals per evitar que la ciutadania conegués el catàleg de noves propietats immatriculades per l'Església catòlica.

La casualitat, o potser la Divina Providència, ha volgut que aquest exercici d'arbitrarietat eclesial –beneït pel poder civil– hagi coincidit en el temps amb una altra història molt més prosaica, laica –en el sentit de mancat d'ordres clericals– i quotidiana: la d'aquells que s'han vist desposseïts del més elemental per la crisi i poc acompanyats pel poder democràtic.

El 23 de juliol, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), l'Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l'Observatori de Drets Econòmics Socials i Culturals (DESC) i l'Agència de Salut Pública de l'Ajuntament de Barcelona, entre d'altres, van donar a conèixer un estudi que entre el 2017 i el 2020 intenta evidenciar els vincles existents entre les inseguretats habitacional i de subministraments bàsics i les seves repercussions en la salut. A través d'una enquesta a 415 persones que en en aquests anys es van apropar a la PAH o a l'APE per qüestions d'emergència habitacional o tall de serveis com llum, gas o aigua, l'informe intenta fotografiar una situació amb exemples com els de la Delia, l’Olga, la Wendy, la Sandra o la Voski. La pobresa té el rostre d'una dona que en la majoria dels casos és el cap d'una família monomarental, terme que no recull el DIEC però sí s'encarrega de normalitzar la tossuda realitat.

La Delia, amb dos fills, és un exemple del que passa en temps de crisi i pandèmia. Ja va haver de fer dació en pagament del seu habitatge el 2015. Va pactar un lloguer de 250 euros amb el fons Blackstone gràcies a la PAH. Però la Covid-19 l'ha deixat sense la feina de cuidadora d'una persona gran, per la qual cobrava 650 euros al mes. Ara haurà de renovar el seu contracte de lloguer i no pot fer front ni als subministraments bàsics.

La Wendy, de 48 anys, viu amb els seus dos fills al barri barceloní de Trinitat Nova . Va ser víctima d'un desnonament exprés malgrat haver pagat els retards del seu lloguer. Al final, sense recursos, va optar per ocupar un habitatge d'Abanca. Va estar dos anys i quatre mesos sense llum. “Baixava les escales capbaixa, perquè sentia que estava cometent un delicte”, recorda. A les fosques, qualsevol soroll nocturn la inquietava. “Els meus fills i jo crèiem que ens farien fora del pis”. Al final la pressió de la PAH va aconseguir que la Generalitat comprés l'habitatge i fixés un lloguer social. Aquesta situació d'inseguretat passa factura: el 88,2% de les dones enquestades i el 70,9% dels homes presenten mala salut mental en una societat en què organitzacions com la PAH o l'APE fan tasques de suplència dels poders democràtics. El panorama deixat per la crisi és tal que l'esforç després de pagar el lloguer deixa el 14,8% dels consultats amb ingressos negatius, el 23,9% amb zero ingressos i el 30% amb menys de 400 euros per passar el mes.

Els temps de crisi evidencien el contrast entre l'actitud còmplice dels poders amb les immatriculacions eclesiàstiques i el lliure arbitri amb què s'aproximen a les situacions d'emergència social.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >