La Veronal balla Buñuel al MNAC

La fascinació que exerceix la figura de Luis Buñuel en la recent història de la dansa contemporània del nostre país va fer que, al 1999, el grup Danat, de Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez, creés la seva inoblidable coreografia L'ull esbalaït (Homenatge a Buñuel), basada en Un chien andalou, del director aragonès. Ara és Marcos Morau, el director de La Veronal, qui s'endinsa en l'univers de l'aragonès amb la peça Sonoma, que es va estrenar divendres a la nit a la Sala Oval del MNAC de Barcelona, un espai inadequat per a aquest espectacle, al qual li faltaven hores d'assaig i van prevaler les escenes efectistes sobre fragments coreografiats. Tot i que hi ha moltes seqüències brillants en grup. Cal suposar que, quan arribi al Mercat de les Flors la propera temporada, aquesta peça serà més madura i ajustada i destil·larà el talent, la imaginació i la bellesa que La Veronal sol oferir al seu públic.

L'origen de Sonoma és una peça que Morau va crear el 2016 per al Ballet de Lorraine, Le Surréalisme de la révolution, a partir de la figura de Buñuel, sobre la Calanda rural i el París cosmopolita, entre la disciplina jesuítica i la llibertat del surrealisme. Ara tots aquests conceptes s'amplien en Sonoma i conviden el públic a un intens viatge entre la quotidianitat i el somni, entre la vida i la mort. De tot això parlen els textos en francès que firmen El Conde de Torrefiel, La Tristura i Carmina Sanchis, que reciten les vuit ballarines que interpreten la peça. La traducció simultània a l'espanyol o al català hauria facilitat la comprensió de l’obra.

Les magnífiques intèrprets d'aquesta peça de teatre-dansa: Lorena Noguera, Marina Rodríguez, Sau-Ching Wong, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Àngela Boix, Laia Duran i Anna Hierro, juntament amb Morau, firmen la coreografia i formen un grup sòlid que es mou per escena amb molta facilitat però que gairebé no balla. El millor de Sonoma són els últims 10 minuts dels 65 que dura, en els quals aquestes dones ballen la kova, el moviment reiteratiu i convulsiu ideat per Morau i els seus ballarins, en contínua evolució. Si a aquest final afegim que totes toquen grans tambors amb referència a Calanda, tenim un tancament espectacular però previsible. Marco Morau té una imaginació desbordant i intel·ligent que pot oferir més i investigar un llenguatge coreogràfic propi amb més profunditat. O potser, des de la seva zona de confort, prefereix limitar-se a ser reconegut director d'escena.

Durant l'espectacle apareixen molts fragments hipnòtics, com per exemple al principi, quan les ballarines interpreten una dansa més a prop del folklore culte aragonès que de la dansa contemporània. Aquestes dones evolucionen a cada escena com figures antigues de porcellana. Més tard, aquestes dones, vestides de negre amb un mocador al cap, com solen anar les àvies dels pobles, formaran grups que s'endinsaran en el sentit tràgic de la vida. El seu ball té connotacions amb el folklore popular aragonès. En tot moment el so dels tambors són els protagonistes dels passatges que il·lustren la seva evolució. La presència d'unes caixes negres en escena seran els fèretres dels éssers estimats d'aquestes dones. En altres ocasions, amb pentinats adornats amb gladiols blancs, recordaran els seus casaments i les flors seran ofrenes per a les sepultures. La lluna, tan present en la filmografia de Buñuel, il·luminarà les seves vides errants.