Selecciona Edició
Connecta’t

La llei seca del ball

Recorregut per una nit barcelonina estranya, amb restriccions a discoteques i terrasses a causa dels rebrots

'Botellón' a la Mar Bella aquest dissabte de matinada, davant del tancament de discoteques a les 12 de la nit.
'Botellón' a la Mar Bella aquest dissabte de matinada, davant del tancament de discoteques a les 12 de la nit.

Barcelona viu nits de carrers buits a l'avantsala de l'aplicació d'una llei seca que prohibeix ballar i imposa el toc de queda als bars. El sector de l’oci, encarat a la catàstrofe econòmica i humana, sol·licita un rescat i clama contra la seva criminalització mentre exigeix mesures contra l’oci no reglat i prepara querelles contra la Generalitat.

Una ciutat a mitja asta, carrers deserts, sales de ball tancades i terrasses gairebé buides amb clients que no arriben a ocupar un terç de la seva capacitat. Imatge de la zona olímpica dijous i divendres a la nit, just abans que es decretés la llei seca del ball i el toc de queda a l'hora de la Ventafocs. Serà la imatge nocturna almenys els propers 15 dies, acolorida pels llums verds de taxis darrere un passatge inexistent: l’oci nocturn ha estat prohibit. “Em sento com en aquella seqüència de Thelma i Louise, quan van directes a un precipici amb la policia al darrere”. La imatge la proposa Roberto Tierz, amo del Sidecar, el clàssic local de la Plaça Reial, tancat des del març. Més cinema: “Recordo l'escena final de Jojo Rabbit: ‘I què faràs quan tot això s’acabi?’ ‘Ballar’”. La sala Apol·lo va penjar a les xarxes aquest breu diàleg quan va tancar, i ho rememora Albert Guijarro, el responsable del local. Però el ball tardarà i el gremi està que treu foc pels queixals. La covid està a punt de sumar noves víctimes a la seva llarga llista: són la socialització, l’alegria i tot un sector empresarial.

Nit de dijous, platja del Somorrostro, abans de mitjanit. Sona un batec rítmic molt familiar perquè és idèntic en una platja catalana, balinesa o californiana. Els cambrers estan tan avorrits i els porters tan ociosos que es pot entaular conversa: “Tenim doble llicència, de restaurant i de discoteca; oferim sopars i després el chill out davant la platja”, explica un amablement. Chill out. Hi ha vocabulari de l’oci millennial que s’hauria de renovar. Al petit mur del passeig, dues noies parlen quan apareix un guiri: “I’m from Manchester”, diu tot content, com si elles s'hi haguessin interessat. Després pregunta: “Do you like Messi?” i es fa evident que el seu mètode d'aventura és més arcaic que els chill outs.

A la sorra, a la zona de penombra al costat del mar, una vintena de joves beuen en ampolles de plàstic i imiten Bob Marley amb un cilindre que no els permet utilitzar mascareta. Dos ocis cara a cara sovint unificats per una terminologia imprecisa: “Ens sentim criminalitzats”, diu Ramon Mas, secretari general del Gremi de Discoteques de Barcelona. “La majoria de discoteques de Catalunya van tancar al març però moltes no van obrir perquè era ridícul no ballar, i malgrat tot encara ens responsabilitzen dels rebrots”. “Tancar l’oci legal és obrir l'il·legal”, assegura Lluís Torrents, gerent del Razzmatazz, tancat també des del març, i aporta desenes d’enllaços de festes privades, “covid partys”, per les quals es poden arribar a pagar 1.000 euros si compres un lloc al costat de la piscina. Segons dades oficials, aquestes festes, les reunions privades i els populars ‘botellons’ són l'epicentre dels rebrots, però sembla que, com que la Generalitat no sap què fer, ha buscat un cap de turc, nosaltres”, conclou Torrents.

Divendres, barri de Gràcia, abans de mitjanit. Fa pensar en una bomba de neutrons: Verdi i Astúries, buides. A les places hi ha terrasses plenes, però després de tancar, a mitjanit, obren pista al joc del gat i el ratolí entre la Guàrdia Urbana i els que beuen al carrer. Un jove diu: “Ens permeten treballar però ens prohibeixen divertir-nos”. Ve a la memòria l'article que va escriure a la revista digital Nativa l'editora i traductora María Serrano: “La primera forma d'interacció entre éssers humans que es recull a les pintures del neolític i calcolític són escenes de dansa... El que cohesionava aquells primers grups humans era el ball, no el llenguatge”. Cita l'assagista i activista social Barbara Eherenreich, que afirma que “el ball és la biotecnologia de la formació del grup”. A aquesta pulsió humana, passaport tribal, se suma ara el vertigen de les primeres raves de Blackburn als 90, on part de la diversió consistia a despistar la policia. “Hem intentat acordar un pla sectorial de seguretat per establir mesures de control estrictes en l’oci legal, però la Generalitat va abandonar unilateralment la taula i ara ens veurem als tribunals. Si no volen que ens relacionem, ballem i beguem, que decretin l'estat d'alarma”, assegura Ramon Mas. “No estem disposats a carregar morts que no són nostres, així que ens manifestarem a Sant Jaume dimecres que ve”. Lluís Torrents evoca l'empatia amb els més joves: “Ens hem oblidat de com érem als 20 anys”, diu amb un malestar evident.

La covid està a punt de sumar noves víctimes a la seva llarga llista: són la socialització, l’alegria i tot un sector empresarial

Divendres, zona de restauració del Port Olímpic, després de la mitjanit. A l'empara d'un espigó, un grup de llatinoamericans escolten reggaeton a tot volum i beuen en ampolles de plàstic. Hi ha molta policia patrullant però la festa no es veu, només se sent. A aquella hora, el carrer Aribau és un cementiri al qual només li falten un parell de zombis per rematar l'apocalipsi, símbol d'un sector que no sap quan podrà obrir, que resa pel manteniment dels ERTO i que paga impostos sense ingressar res. Suma uns 37.000 treballadors. Ja han demanat un rescat: “Si ens tanquen, almenys que ens paguin”, sol·licita Ramón Bordas, president del grup Costa Este. Una altra dada: Virginie Despentes, Andrés Caicedo i Francisco Casavella han narrat la música i els seus llibres es consideren cultura. Les sales de concerts no depenen ni de Cultura, ni de Turisme ni d'Economia, sinó d'Interior.

Divendres a la nit. Gràcia. 2:30 h. En un local ocupat encara se sent música, en un balcó de Torrijos hi ha festa sota la lluna i a les estructures que cobreixen la ronda a la plaça Lesseps, aquestes proes que apunten al cel, sona C. Tangana. “Mira si saben com ens representa l’oci nocturn que quan l'ISIS ens va voler castigar va atacar sales de concerts, restaurants i locals de música a París”, remata Albert Guijarro. Però ara les ciutats estan pansides i l'alegria, un sentiment econòmicament no productiu, no es considera un servei essencial.

Netejant la brutícia aliena

“És el paradís: fan el que volen, beuen el que volen, embruten on volen i a sobre els surt més barat”. Ho assegura Xavi Fortuny, responsable de La Mirona, un club de Salt que programa música en directe “amb el que guanyem com a discoteca”. Amb la tancada des del març, ara ofereixen concerts d'aforament limitat a la seva terrassa exterior, però el jovent fa ‘botellon’ als voltants “i després nosaltres netegem un polígon embrutat per gent que no ha sigut client”. I la policia? “Els truquem però no venen, no volen embolics. Un agent em va dir que algun dia vindrien amb la BRIMO i es va quedar tan tranquil”. El ‘botellon’ a Girona es va disparar quan la gent podia tornar a sortir, diu el Xavi, que el preocupa que “el ‘botellon’ i l’oci no reglat s'han disparat i si això dura gaire més pot ser que es produeixi un canvi en els hàbits nocturns i que la gent no torni a les sales, com abans”. Xavi entén que la situació és difícil: “No deu ser fàcil gestionar-la, però s’ha de fer, i no val això de matar el gos per acabar amb la ràbia. Del que sí que estic segur és que la Generalitat no ha trucat al Departament de Cultura ni per demanar l'hora”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >