De la cosa pública
Cal entendre que els Estats del nord exigeixin l’examen comunitari de la despesa pública, que en la seva cultura protestant té a veure amb la responsabilitat individual
Passats els moments de la propaganda, apareixen les rebaixes de l’eufòria. Darrere de la grandiloqüència aplicada a l’acord europeu per a la reconstrucció, els matisos van prenent forma i la conclusió és que a Brussel·les no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. Només així la Unió pot seguir avançant. I això no ho nega ningú i ho vol tothom, perquè el benefici és general, per la mateixa raó cal entendre que la cimera es prolongués durant cinc dies amb les seves corresponents nits. Un temps tan dens i llarg que en algun moment es va poder intuir proper a les penes de Joaquín Sabina quan “va en romería con la cofradía del santo reproche”.
Feliçment no va ser així. Tot i que, traduïda, la cançó serviria a aquells països que han exigit i aconseguit reformes estructurals i controls sobre la despesa per evitar que els del sud caiguin en la temptació “del juego y el vino” i vagin sobrevivint “derrochando la bolsa y la vida”, com entona el cantautor alleugerint la pena quan el deixen plantat. Una imatge basada en el tòpic, que, recordem, és aquella idea resultant de la reiterada repetició d’una veritat que ni el temps ha aconseguit despullar.
La conclusió és que a Brussel·les no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. Només així la Unió pot seguir avançant
Espanya, doncs, disposarà d’un bon pessic que haurà de programar i justificar a partir d’un autocontrol en part supervisat i amb obligació de retorn. I aquí és on entra en joc la necessitat de revisar la gestió de la cosa pública en totes les seves dimensions en un país al qual de vegades li costa assumir que el gratis total no existeix.
Sota aquesta premissa, cal entendre que els Estats del nord exigeixin l’examen comunitari de la despesa pública, que en la seva cultura protestant té a veure amb la responsabilitat individual. Com que no és de ningú és que és de tots. Aquesta, alhora, emana de la reforma moral que el liberalisme ha pretès des d’un principi de manera obsessiva. Segons la historiadora Helena Rosenblatt, el seu era un projecte ètic que buscava un reformisme basat en la consciència cívica d’una ciutadania generosa favorable al bé comú. I això exigeix regles de comportament i vigilància perquè els esforços col·lectius no es malbaratin en benefici d’uns grups reduïts i interessats, ja siguin els dels rics influents o els dels pobres espavilats. Per a aquesta inspecció n’hi hauria prou amb els òrgans legalment establerts per tenir l'administració sota la lupa permanent, però l’experiència i la casuística demostren que és insuficient. Això es constata tant en l’argot popular, emparant-se en “feta la llei, feta la trampa”, com en l’anecdotari del comte de Romanones, a qui se li atribueix: “Facin vostès les lleis i deixin-me els reglaments”. Sumant totes dues sentències, observarem el paisatge dominant. Més de 100.000 normes vigents que impedeixen una eficaç administració del bé públic perdut en un immens marasme burocràtic.
L’exemple més recent el tenim en els ERTO, que molts encara ignoren quan podran percebre. Sandro Rosell, per la seva banda, denuncia que el retorn de tot allò embargat per la justícia en 24 hores li va suposar un any d’espera des de l’absolució de tots els càrrecs pels quals se l’havia jutjat després de 645 dies de presó preventiva i 13 recursos de llibertat denegats. Qualsevol ciutadà sotmès a una inspecció fiscal amb les conclusions de la qual no estigui d’acord sap que igualment ha de dipositar el que se li demana a l’espera de la sentència judicial, que pot trigar no menys de quatre anys. Es fa difícil acceptar que la maquinària de l’Estat respecta el principi constitucional de presumpció d’innocència. De la mateixa manera, resulta ardu entendre la facilitat i l’afany amb els quals es compensen algunes grans empreses sempre atentes a l’oferta pública i a punt per guanyar els seus concursos.
En aquest país les declaracions de bones intencions acostumen a durar el que duren “dos peces de hielo en un whisky on the rocks”. I els del nord ho saben
D’altra banda, tenim els fraudulents i vividors incapaços de sentir-se solidaris amb el cost que suposa evadir impostos o abusar de subsidis. I els qui no entenen què representa per a les arques públiques la destrossa habitual del mobiliari urbà o els atemptats a bens i serveis col·lectius. No és anecdòtic, l’ús i abús que els representants dels partits polítics fan dels càrrecs que exerceixen en organismes públics. I de les seves prebendes amb targetes de crèdit a la mà o cotxe oficial. I, tot i que és cert que aquesta bicoca ha anat en davallada, també ho és que continuen sense renovar-se els membres d’ens imprescindibles per al compliment adequat del balanç democràtic. Al capdavant, les corporacions públiques de ràdio i televisió d’àmbit estatal o català, que aquestes setmanes estan transmetent simultàniament mostres renovades de la pèrdua de respecte de l’anomenat bé comú.
Tornant a Sabina, en aquest país les declaracions de bones intencions acostumen a durar el que duren “dos peces de hielo en un whisky on the rocks”. I els del nord ho saben.
