Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’obelisc del Cinc d’Oros

Queda enmig de la plaça, ja despullat de tota advocació, un digne monument noucentista. Què se’n pot fer? Doncs deixar-lo on i com està i no marejar més aquesta pobra plaça

La plaça del Cinc d'Oros, a Barcelona.
La plaça del Cinc d'Oros, a Barcelona.

Epítom de la història barcelonina contemporània, la plaça impossible del Cinc d’Oros, a la intersecció de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, es diu així perquè, a principis del segle XX, quatre rotondes envoltaven simètriques una cinquena rotonda central, més gran. Vist des de dalt, el conjunt recordava el naip en la mentalitat del veïnat. Sobre les rotondes laterals, es van alçar quatre fanals, però com que a mitjans dels anys cinquanta del segle passat incomodaven l’emergent trànsit rodat, les autoritats van suprimir les quatre rotondes laterals i es van endur els fanals a l’avinguda de Gaudí.

Sobre la rotonda central s’alça encara avui un obelisc de granit, de 20 metres d’altura. Havia estat projectat el 1915 pels arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, en homenatge al polític republicà Francesc Pi i Margall, president fugaç de la Primera República Espanyola. Malgrat tot, es va inaugurar tardanament el 1936 després que la dictadura del General Primo de Rivera hagués paralitzat el projecte. Els barcelonins, majoritàriament saturats per gairebé tots els capricis del poder de torn, sempre l’han anomenat el Llapis. No és mala idea, com veureu.

Es diu així perquè, a principis del segle XX, quatre rotondes envoltaven simètriques una cinquena rotonda central, més gran. El conjunt recordava el naip en la mentalitat del veïnat

El 1936, l’obelisc culminava amb una estàtua al·legòrica de la República, obra de l’escultor Josep Viladomat, la qual era un nu femení amb barret frigi. Acabada la Guerra, els vencedors van desmuntar la República, la van guardar en un magatzem i hi van col·locar una altra estàtua, aquesta vegada una imatge simbòlica, tot i que mentidera, de la Victòria, al peu de l’obelisc. La cruïlla també havia estat efectivament rebatejada com a plaça de la Victòria i les autoritats de llavors havien encarregat a Frederic Marès, un altre escultor de mèrit, l’estàtua corresponent. La realitat era que, com que el país sencer estava derrotat i, a més, esculpir estàtues és sempre costós, la Victòria en qüestió era en realitat una altra candidata a República que el mateix Marès havia presentat al concurs republicà per rematar l’obelisc. Però el seu projecte va quedar en segon lloc, va perdre. En la postguerra, la República de Marès, transsubstanciada en Victòria, va ser vestida púdicament, va guanyar pes i, per si de cas, la van posar al peu de l’obelisc, un arranjament poc airós. Hi van col·locar, a més, un escut d’Espanya amb una àguila tan espantosa que els veïns l’anomenaven el Lloro, de manera que l’ocell va ser retirat de seguida i discretament. L’escut franquista va durar més, fins al 1979, i la Victòria de Marès encara més, fins que la van apartar el 2011, però els nostres successius mandataris no han sabut què fer-ne. La plaça, per la seva banda, s’havia rebatejat com a Rei Joan Carles I, des del 1981 fins al 2016, quan l’Ajuntament actual va recuperar-ne el nom popular, Cinc d’Oros, tot i que ja gairebé ningú recordi les rotondes. La impressió que en aquest país gastem massa temps i força recursos en anades i vingudes és inevitable. Per això estem com estem.

L’obelisc, ara innominat, mancat de tota advocació, continua alçat, impàvid. No és poca cosa en aquests temps, en els quals un miler d’exaltats, persuadits per la seva rectitud moral, se sobren per tombar mitja dotzena de monuments en un recorregut tan breu com el de la seva creativitat.

Acabada la Guerra, els vencedors van desmuntar la República i hi van col·locar una altra estàtua, una imatge simbòlica, tot i que mentidera, de la Victòria

La iconoclàstia és pràctica antiga i pesada: és a la Bíblia (Èxode, 32:4) on es narra que el Vedell d'Or va enfrontar germà (Moisès) amb germà (Aaron). No n’hem après gaire des de llavors. A les persones que decideixen impetuoses sumar-se als derrocaments els acostumo a suggerir sempre que s’aturin un instant a pensar que, en un ajuntament escollit democràticament pels seus veïns, no correspon a uns centenars decidir què fer amb un o altre monument. A més, els recordo, el derrocament i la mofa posterior de l’ídol caigut no solen ser actes memorables: la majoria dels qui protagonitzen aquestes gestes públiques acaben preferint l’oblit discret.

Queda l’obelisc, enmig de la plaça, ja despullat de tota advocació, un digne monument noucentista. Què se’n pot fer? Doncs deixar-lo on i com està i no marejar més aquesta pobra plaça del Cinc d'Oros, tot i que hi ha hagut propostes per tornar a col·locar-hi l’estàtua de la República, instal·lada ara a la la plaça homònima (abans de Llucmajor), però els seus veïns no ho volen. I com en diríem oficialment? Doncs de cap manera oficial, que aquesta és una ciutat fatigada que necessita somriure, que els nostres polítics i nosaltres mateixos som sobradament solemnes per més que la Història, sempre implacable, ens acabi posant a tots a lloc. Continuem dient-ne el Llapis.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >