Selecciona Edició
Connecta’t
A LA GRAELLA CRÍTICA i

El Grec a Betevé

Aquesta col·laboració entre la televisió i el teatre pot ser una sortida que permeti animar les graelles de les emissores i ajudi la producció teatral amb un doble consum

Concert del grup Manel, al Grec, emès per Betevé.
Concert del grup Manel, al Grec, emès per Betevé.

En una llista que va publicar Betevé a finals de juny hi sortien una quarantena d’obres de teatre que diferents companyies oferien gratis en streaming. Això sense comptar les iniciatives de teatre en línia que presenta una cartellera digital mitjançant plataformes com, per exemple, Zoom, amb accés gratuït o un preu d’entrada que acostuma a ser baix.

Penjar a internet obres que s’havien fet abans de la covid és d’una generositat que cal agrair en tots els casos. Hi ha, però, una gran diferència entre les gravacions que es van fer pensant en una difusió audiovisual, preferentment la televisió, i les que més aviat semblen fetes per documentar l’arxiu sobre l’activitat de la sala. Alguns dels espectacles que gentilment oferien alguns teatres tenien, per exemple, problemes de so i una planificació molt diferent d’altres productes ja pensats per a l’explotació televisiva.

Aquests dies Betevé ofereix alguns dels espectacle del festival Grec que aquest any, per raons òbvies, ha hagut de reduir l'aforament. Una oferta que consola el públic que no va aconseguir entrades (molt perseguides en alguns casos), però que també dona l’ocasió d’apropar-s’hi a qui no havia fet cap pensament en aquest sentit. Alguns espectacles, en directe o diferit, solament es poden veure al televisor el dia d’emissió, d'altres també són visibles des del web de l'emissora i alguns títols (molt pocs, de moment n’hi ha un) permeten la consulta a la carta quan el televident vulgui. Una proposta excel·lent.

Òbviament, l’experiència televisiva de veure la peça que s’està oferint o s’ha ofert en un espai del Grec no és exactament comparable a la de l’espectador que hi és. No hi ha tota la física i comunió de la platea i l’escenari, tens un sentiment de distància, de no ser-hi, inevitable fins i tot en les connexions en directe. Però és que el telespectador, per definició, viu una altra situació i contempla l’obra amb un llenguatge que se li sobreposa, modificat: la realització televisiva com a segona instància i única accessible. La televisió acosta el seu espectador –per exemple, amb plans de proximitat– al personatge que monologa a A tocar o deixa veure el rostre incomprensiblement serè de l’acròbata enfilada a una torre humana de Mòbius. Diumenge van fer en directe l’estrena del muntatge de Peeping Tom en un Grec que no sabia si hauria d'abaixar la persiana pels peculiars criteris de salvaguarda sanitària de la Generalitat. Al final, alguns espectadors lluïen petites pancartes manuscrites amb el lema “La cultura és segura”. La funció televisiva va ser particularment satisfactòria perquè era un espectacle de dansa amb comptats intèrprets i escenes molt focalitzades. Els plans de proximitat agafaven sentit encara que algunes vegades van ser massa propers, com el del cap d’una noia decapitada. De lluny era un efecte visual que, amb el primer pla, perdia tot el misteri (tècnic). I aquest dilluns, en diferit, el concert dels Manel, convertit en tot un esdeveniment... ateses les circumstàncies.

A més, aquesta col·laboració entre la televisió i el teatre pot ser una sortida que permeti animar les graelles de les emissores i ajudi la producció teatral amb un doble consum: primer a la sala i, quan toqui, a la pantalla. Sempre s’ha dit que la televisió pública s’ha de comprometre amb la indústria audiovisual i organitzar sinèrgies en benefici mutu. També es podria fer amb les arts escèniques. És clar que si aquesta política de suport a l’audiovisual és quasi inexistent, afegir-hi un altre pretendent ja resulta lamentablement utòpic, però necessari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >