Selecciona Edició
Connecta’t
JUAN MARSÉ

Geografia del Sarnita i el Pijoaparte

Un recorregut pels escenaris reals que Juan Marsé va metamorfosar en les seves novel·les i que la tranformació urbana comença a difuminar

Façana del bar Las Delicias, on el Pijoaparte jugava a les cartes a 'Últimas tardes con Teresa'.
Façana del bar Las Delicias, on el Pijoaparte jugava a les cartes a 'Últimas tardes con Teresa'.

Amb la memòria castigada per l'edat i la derrota, el capità Blay d'El embrujo de Shanghai, una de les criatures més entranyables de Juan Marsé, es fa repetir pels nanos del barri com es diu i on viu perquè, admet, ho ha oblidat, i l'han d'acabar acompanyant a casa, al carrer Sant Salvador, 8. Però avui ni tan sols així la trobaria perquè la finca ja no existeix, ocupat tot per un gegantí supermercat Condis, base d'un bloc informe taronja i gris, de vuit pisos, que s'estén a tota l'illa. En qualsevol cas, la gentrificació l'hauria fet fora: en aquest llarg carrer del barri de Gràcia de Barcelona, llogar un pis de 43 metres quadrats val 850 euros i comprar-hi una plaça de pàrquing per a un cotxe mitjanet, 21.000. A tot just un centenar de metres ha desaparegut també la comissaria de Lesseps que se cita a Ronda del Guinardó. “Des de fa uns anys, és un local d'uns okupes; ja són com veïns estables”, fa broma un senyor gran que passeja el gos.

La cartografia sobre la qual Marsé, mort dissabte als 87 anys, va crear el seu món no s'esborra, però es difumina. Una cosa semblant al que li passa a la torre del carrer Mañé i Flaquer, 5-7, al luxós barri de Sarrià: les heures es filtren per les reixes i desborden per les parets i les branques dels vells arbres del pati ja fan ombra a l'estreta vorera. “És la part posterior de la torre gran que es veu a la plaça de Sant Vicenç de Sarrià; no l'obren mai”, diu darrere la mascareta una vella veïna del davant, en un barri silenciós. S'hi entreveu llenya tallada, testos per estrenar i un caminet de pedres i terra. Aquí va néixer Juan Marsé com a Juan Faneca Roca perquè els seus pares biològics hi treballaven: ell era el xofer dels senyors de la casa i ella estava entre el servei. Al timbre no respon ningú i les tortes persianes de la primera planta estan totes avall: temporada ja de casa d'estiu o fugida abans del presumible confinament que plana sobre Barcelona pel rebrot del coronavirus. En qualsevol cas, l'edifici sobreviu a la pressió urbanística d'una zona cotitzada.

Aquest Sarrià és una excepció en la geografia marsiana, com ho van ser la Rambla o el passeig Marítim d'Esta cara de la luna, que des de la seva aparició, el 1962, Marsé no va voler reeditar mai. “M'he criat a Barcelona, però no tinc res a dir sobre la plaça de Catalunya, la Rambla o el passeig de Gràcia”, contraatacava quan li recordaven que el decorat de la seva obra era d'una zona molt concreta de la capital catalana. La seva tàctica va ser la d'un retalla, enganxa i acoloreix, principalment carrers i zones dels barris de Gràcia, el Guinardó i el Carmel, reduint distàncies a conveniència. Són els escenaris de la seva infantesa i en la infantesa ja hi ha el que un serà, i aquí és on són Marsé i la seva obra.

Hi ha una dotzena de taules ocupades a Casa Vall, el més antic (del 1920) dels tres bars de la plaça Rovira, a Gràcia, la capital literària del món de Marsé. “Els amos el van deixar ara fa uns cinc anys”, comenta l'encarregat actual, que remet a una retall de diari que penja a la paret per saber del Pepet, l'històric amo. Aquest local forma part dels que veia el nen que seria escriptor o el que contemplava el capità Blay mentre prenia el sol en un dels bancs. També és la plaça on el Java, el Sarnita i el Mingo, el trio de nanos de Si te dicen que caí, es convocaven per explicar-se aventis, aquest mestissatge de realitats del barri i fantasies de cinema i de còmic que van nodrir la imaginació de l'autor. Avui els escoltaria l'estàtua del mateix arquitecte Rovira i Trias, pare el 1859 del projecte de l'Eixample barceloní.

Escultura de Rovira i Trias a la plaça batejada amb el seu nom, epicentre narratiu de Marsé.
Escultura de Rovira i Trias a la plaça batejada amb el seu nom, epicentre narratiu de Marsé.

No fan pudor de gas, com llavors detectaven amb terror els nois o el mateix Blay, ni la plaça ni els carrers adjacents; potser sí, avui, algunes vegades, fan olor de pa calent en un barri amb molta botiga tancada i alguna sorpresa verda d'un jardí interior de casa unifamiliar de planta i pis que es desborden per reixes o murs i encara resisteixen la cobdícia immobiliària. La del número 22, on va viure la família Marsé, és de només tres plantes i aquí es van reunir la tardor del 1962 dos dirigents clandestins del PSUC, Pere Ardiaca i Gregorio López Raimundo, gràcies a la clau que un Marsé llavors efímer militant, més company de viatge ideològic i que mai va tenir el carnet a les mans, els havia deixat. Va haver-hi doble ensurt quan la germana de l'escriptor, la Regina, es va presentar d'improvís, encara que ja no hi vivia.

Al cap d'aquest carrer, tocant al d'Escorial, és on es va captar una imatge del 1941 d'un joveníssim Marsé i la seva germana, acompanyats d'altres nens amb palmes. Possiblement les hi van beneir a la propera església de les Ànimes, una mica més amunt, que seria substituïda per l'església de Sant Miquel de Tots els Sants, al mateix Escorial, tot i que fins al 1946 només hi hauria els fonaments de l'edifici. Però a la parròquia, a la qual encara avui s'entra pel veí carrer Sors (es fan confessions mitja hora abans de les misses), és on Marsé va socialitzar i es va mostrar tan bon jugador de ping-pong com esforçat actor teatral. Massa important per no reflectir-ho en la seva obra: de les Ànimes surt la Rosita, la protagonista de Ronda del Guinardó, i aquí el Java de Si te dicen que caí descobreix la llum religiosa induït per una sexualitat preadolescent a partir d'una nena de la parròquia, per a estupor dels seus col·legues. I per davant d'aquesta església desfilaran els personatges de Caligrafías de los sueños, la més autobiogràfica de les obres de Marsé. A primera hora, avui, acabades de fregar les escalinates amb lleixiu, tot just hi ha un feligrès en un dels únics quatre bancs senyalitzats per les mesures sanitàries en una església que, per detalls (ceràmiques a la llinda, formes de l'altar…) denota la seva construcció moderna.

D'aquí al món del Pijoaparte d'Últimas tardes con Teresa hi ha només un pas dels de l'escriptor. Primer, s'ha de deixar enrere el camp de futbol del CE Europa al carrer Sardenya, als descampats annexos del qual, avui esborrats per algunes de les edificacions més grans del barri, baixaven els “kabileños del Carmel”, com bategen amb temor els nanos a les colles de joves immigrants que habiten aquesta zona muntanyenca d'Horta. La mare de Teresa Serrat, la burgeseta que persegueix el quinqui, qualifica d'“una cosa així com el Congo, un país remot i infrahumà amb les seves lleis pròpies, diferents”.

Es tracta, doncs, d'envoltar la plaça Sanllehy i començar a serpentejar per la carretera del Carmel, aquesta que el Pijoaparte puja i baixa a velocitats del dimoni que avui l'hi impedirien o bé les bandes rugoses a terra o els autobusos municipals i els autocars privats que gairebé es freguen a les corbes de l'estreta via per descarregar sense parar turistes al Park Güell, aquests dies molt més escassos.

La ruta, de la qual amb prou feines queda un grapat de pins originals, té dues parades obligatòries en aquest Carmel del qual Marsé va arribar a fer quatre croquis profusament anotats: la primera, El Tíbet, antiga torre d'estiueig dels anys trenta, de façana de pedra natural, reconvertida en restaurant i que és l'únic lloc bien que ell coneix perquè està, creu, a l'altura de la Teresa, amb els seus sostres de palla i forma de cabana rústica. Encara funciona, com l'altre de tot just mitja dotzena de corbes més amunt, el bar Las Delicias. Aquest és lloc de pelegrinatge marsià i no: a més d'unes patates braves de les més prestigioses de Barcelona, aquí és on es troba fàcilment el Pijoaparte, jugant a cartes i prop de l'estufa. I és on el localitza una de les vegades Teresita Serrat, que, esperant-lo fora per recollir-lo amb el seu cotxe, es guanya uns vulgars “piropos indecentes”. Segurament, l'esperava on avui hi ha una parada de l'autobús 24.

Des de l'empinat carrer de Las Delicias, la Teresa i el Manolo encara podien contemplar Barcelona als seus peus, tot i que les cases unifamiliars començaven ja a mutar en blocs de pisos; Marsé, a la capella ardent del qual van assistir ahir, entre d'altres, els escriptors Joan de Sagarra, Carlos Zanón o el cantant Joan Manuel Serrat, també va conèixer aquest Carmel. Avui, allà, la ciutat amb prou feines s'entreveu entre els mastodòntics cubs d'habitatges. Atzar o no, núvols de canícula van deixar caure quatre gotes.

Carta de Berta Marsé al personal sanitari

“Voldria llançar a l'aire un missatge d'agraïment a tot l'equip mèdic de la Fundació Puigvert i de l'Hospital Sant Pau de Barcelona, especialment a l'equip d'urgències, que tantes vegades ens heu rebut en aquests últims anys, al meu pare i a mi, que tantes vegades heu lluitat per ell, i amb ell, donant-li amb el vostre esforç una mica més de temps per a aquesta vida per la qual ell ha mostrat sempre una inclinació tan ferotge. He passat moltíssimes hores aquí, observant-vos treballar, meravellada, i encara que la batalla ha estat llarga i dura també ha estat una gran lliçó. No ho oblidaré. Gràcies a tots. El meu pare confiava en els metges i en les infermeres, i li agradava escoltar-los. Més d'una vegada em va dir que tots aquells que treballen en contacte íntim amb la vida i amb la mort tenen alguna cosa a dir. En aquests temps difícils per a tots, potser és un consell a tenir en compte. Escoltem-los”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >