Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El silenci dels intel·lectuals

El pitjor balanç del procés: la ruïna en què es troba l'opinió pública, la indiferència amb la que els ciutadans accepten la decadència i la derrota dels fets devorats per la ferocitat dels improperis

Artur Mas en una imatge del 2012.
Artur Mas en una imatge del 2012.

Cada dia descobrim més paradoxes de l'independentisme català. El seu caràcter de moviment retardatari respecte a l’època dels nacionalismes ha estat assenyalat fins i tot pels seus teòrics. És difícil no entendre com un anacronisme l'apel·lació a la formació d'un estat propi i independent en el moment de la integració supranacional o la pretesa recuperació de sobirania en el punt àlgid de la seva transferència o la seva mutualització. La paradoxa ha estat el descobriment progressiu d'un avantguardisme populista, reconegut fins i tot en les seves pròpies files entre els cervells amb més capacitat autocrítica.

El populisme del procés, denegat inicialment pels seus dirigents, té un doble arrelament a dreta i esquerra, circumstància que no té efectes neutralitzadors sinó tot el contrari, el converteix en un nacionalpopulisme doblement reforçat. Enllaça amb els nacionalismes il·liberals tipus Orban, Trump, Kaczynski i Johnson, però té profundes afinitats amb les esquerres alternatives de les quals Podem, ara al poder, és l'exemple més reeixit. L'últim exemple de les afinitats profundes amb els dos populismes ens l’ha revelat la polèmica carta dels 150 intel·lectuals americans a favor de la llibertat d'expressió i del pluralisme cultural i polític.

També en aquesta qüestió la Catalunya contemporània s'ha situat, malauradament, en l'avantguarda. Només cal llegir el text, publicat per la revista Harper 's, per percebre que tot el que s'explica sobre la pèrdua de pluralisme i de tolerància per part de la societat nord-americana pot llegir-se en clau catalana respecte als deu últims anys de vida política i cultural. En la cultura de la cancel·lació també som pioners.

Només cal un dels paràgrafs del manifest per argumentar fins a quin punt l'independentisme ha triomfat en l'eliminació de les veus discordants en raó d'un pensament políticament correcte que assigna al sobiranisme el caràcter de dogma català i democràtic: “Aquesta atmosfera sufocant finalment perjudicarà les causes més importants de la nostra època. La restricció del debat, ja sigui per part d'un govern repressiu o d'una societat intolerant, invariablement perjudica els qui no tenen poder i fa que tots siguem menys capaços de participar democràticament. La forma de derrotar les idees pernicioses és amb l'exposició, la discussió i la persuasió, no amb el silenci o la marginació”.

La proesa uniformista no ha estat fàcil, i ha requerit no pocs recursos, també pressupostaris. Les idees, com les voluntats, també poden comprar-se. S’hi ha invertit molt en aquests anys. També recursos privats conduïts per la mà del poder sobiranista en la mateixa direcció que els seus recursos públics. La partida ha estat desigual, amb un jugador lligat de peus i mans. El govern de Mariano Rajoy i tot el seu entorn empresarial i mediàtic no van fer res per canviar les coses, i en certa manera era ben natural que des d'un nacionalisme de signe contrari es plantegessin les coses com només convé als nacionalistes, no com convenia al pluralisme de la societat i a la llibertat de tots. Al final, tots els diners invertits contra el procés també han afavorit el procés, perquè han servit per construït els adversaris perfectes que necessitaven els independentistes. Perfectes no per assolir la independència, és clar, però sí per reduir el pluralisme a cendres i convertir tota Catalunya a l'unanimisme.

El resultat és el silenci dels intel·lectuals catalans, tan sòbriament i precisa descrit per Jordi Amat a 'La conjura dels irresponsables' (Anagrama) a partir de la foto d'un grup de notables pensadors que aclamaven Artur Mas a la plaça de Sant Jaume a la tornada de la trobada fracassat amb Mariano Rajoy el setembre de 2012. Aquesta sí que és una estampa històrica, en la qual s'escenifica la conversió de la generació del compromís en la generació de la unanimitat i la comoditat.

Uns s'han convertit descaradament, passant de l'internacionalisme leninista al nacionalisme ètnic. Altres ho han fet amb més discreció, en una inversió ideològica de la seva aguda i hemiplègica capacitat crítica, abans dirigida només al pujolisme i de sobte dirigida en direcció contrària només als governs de Madrid, siguin aquests socialistes o populars. Alguns van fer gestos crítics inicials i es van replegar escarmentats quan van rebre el primer clatellot. D'altres, finalment, els més probablement, han callat i s'han dedicat a les seves coses, justament disgustats amb uns i amb altres, i malauradament descompromesos amb els assumptes públics del seu país, Catalunya, i de les seves institucions d'autogovern.

No és la meva pretensió discutir la solidesa de les raons independentistes, ni el seu arrelament social i electoral, ni la seva motivació arrelada en la història o motivada per la política recent, incloses les resolucions judicials. Tot això es dona per fet. Només estic exposant la lamentable realitat d'una opinió pública homogènia i restringida, capaç d'expressar-se amb comoditat en la divisió d'un enfrontament entre nacionalismes –català i espanyol– però amb aversió als matisos, a les posicions intermèdies i, finalment, a l'autèntica democràcia deliberativa, la flor més delicada que només floreix i fructifica en un clima de llibertat autèntica i de respecte mutu entre els ciutadans.

Aquest és el pitjor balanç del procés: la ruïna en què es troba l'opinió pública catalana, la disminució de la consciència crítica dels seus silenciosos intel·lectuals, el deteriorament dels seus mitjans de cultura i comunicació, l'alarmant pes de les falses notícies sobre el món i sobre la nostra història disfressades de males excuses sobre els relats i els marcs conceptuals, la indiferència amb què els ciutadans accepten una decadència amb la qual alguns encara pretenen vestir el ninot del seu fracàs polític i, en definitiva, la derrota dels fets devorats per la ferocitat dels improperis.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >