Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Juan Marsé, la gran novel·la del segle XX

L'escriptor, que ha mort a Barcelona amb 87 anys, va aconseguir la fama amb la publicació de 'Últimas tardes con Teresa'. Premio Cervantes el 2008, els seus llibres van retratar una societat en evolució des del tardofranquisme a la democràcia

Juan Marsé a casa seva, a Barcelona, el 2014.
Juan Marsé a casa seva, a Barcelona, el 2014.

Juan Marsé, la memòria literària de la infància de postguerra, constructor d'una de les millors narratives espanyoles des dels anys seixanta amb obres com Si te dicen que caí, Un día volveré o Últimas tardes con Teresa, va morir dissabte a la nit a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona amb 87 anys com a conseqüència de complicacions derivades de la insuficiència renal que patia des de fa anys, segons ha transcendit aquest matí. Va ser un dels autors més carismàtics de l'anomenada Escola de Barcelona, amb noms que eren també amics com Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Juan García Hortelano, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Goytisolo, Terenci Moix i Eduardo Mendoza. I va tenir una vida que ben podia haver estat una aventi, les històries que s'explicaven els nens que poblaven les seves obres, en aquesta infància marcada pel fred, l'estraperlo, fills tots dels vençuts, en una Barcelona grisa delimitada pels barris del Carmel, el Guinardó i Gràcia, on l'escriptor, nascut Juan Faneca el 1932, va viure després de ser donat en adopció.

El 1960, aconsellat per Gil de Biedma, va viatjar a París i allà va treballar com a ajudant de laboratori all departament de Bioquímica Cel·lular de l'Institut Pasteur, on va conèixer al premi Nobel Jacques-Lucien Monod i la militància comunista del qual va poder inspirar Marsé a decidir-se a afiliar-se al Partit Comunista d'Espanya, en el qual va militar durant quatre anys. Treballador en un taller de joieria, va entrar al cercle de Carlos Barral en escriure Encerrados con un solo juguete, que va quedar finalista del premi Biblioteca Breve. Torna a Barcelona, on publica, el 1962, Esta cara de la lluna, que mai més va voler reeditar. Mentre anava escrivint va col·laborar amb el món publicitari i va realitzar guions cinematogràfics, sempre proper al moviment cultural de la Gauche Divine barcelonina. Redactor cap de la revista Boccaccio, també va ser col·laborador de la revista Por favor, una de les capçaleres clau de la Transició, on va arribar a ocupar el lloc de cap de redacció.

Amb Si te dicen que caí, que va obtenir el Premio México de Novela després de tenir problemes de censura a Espanya, va iniciar una ja destacable carrera novel·lística la primera anellada de la qual popular va ser La muchacha de las bragas de oro, que el 1978 va obtenir el premi Planeta, i que va ratificar amb prou feines quatre anys després amb una de les seves obres principals, Un día volveré. Ronda de el Guinardó (1984, premi Ciutat de Barcelona), El amante bilingüe (1990, Premio Ateneo de Sevilla), El embrujo de Shanghai (1993) i Rabos de lagartija (2000, premis de la Crítica i Nacional de Narrativa), van anar juntament amb títols més populars i que van marcar fins i tot una iconografia com Últimas tardes con Teresa, (1966), el seu primer avís a la crítica, algunes de les principals obres d'un autor que va ser reconegut amb el premi Cervantes el 2008.

La seva relació amb el relat va ser molt intensa com a lector i una mica més intermitent com a autor. “El conte planteja més dificultats que la novel·la”, admetia l'autor d'un dels millors contes de l'últim mig segle, Teniente Bravo, en una entrevista amb EL PAÍS. El 2005 va dimitir com a jurat del Premi Planeta disgustat amb el sistema de selecció de les novel·les presentades i després de criticar la baixa qualitat de totes elles, afirmant que guanyaria “la menys dolenta”. “L'experiència viscuda com a membre del jurat del premi Planeta va ser molt negativa, molt frustrant. Vaig advertir de seguida que el negoci editorial prevalia sobre la literatura”, assegurava en un article a EL PAÍS. La seva peripècia personal, inclosa la història de la seva adopció, va conformar Caligrafía los sueños, novel·la de 2011. Un any després d'obtenir el Cervantes va dipositar en la Caja de las Letras del Instituto Cervantes un llegat que estarà allà guardat fins al 2029.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >