Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un funeral per a la història

L’argument de la guerra ha servit com a tapadora del desconcert dels governants i per assenyalar com a traïdor qualsevol que alci una veu crítica.

La Família Reial arriba a l'homenatge de les víctimes de la covid al Palau Reial. rn
La Família Reial arriba a l'homenatge de les víctimes de la covid al Palau Reial.

L’acte d’Estat en honor de les víctimes de la covid-19 el vull entendre com el funeral de funerals. El comiat que no van poder tenir unes persones que van morir en solitud i que van tenir uns enterraments gairebé clandestins. Però, era aquest realment el propòsit?

He de reconèixer que és un acte que em genera desassossec cada cop que penso en les persones que van morir per causes sense relació amb la pandèmia. Durant aquests mesos milers de ciutadans (probablement alguns més que les víctimes del virus) han mort per diverses malalties, com cada dia, com cada any. En alguns casos la situació sanitària d’excepció no ha estat aliena al desenllaç, en ple confinament, a més, el seu final també ha conegut la solitud i els comiats han estat tan condicionats com els de les víctimes del virus. Per què ningú se n’ha recordat? Per què no se’ls ha tingut en compte, com si la seva mort, per banal, no mereixés reconeixement? Una estranya discriminació que, en cert sentit, em sembla que és indiciària.

Indiciària de què? Dels dubtes que han acompanyat la gestió de la pandèmia i el seu rerefons polític. Les primeres ordres de confinament van anar acompanyades del discurs de la guerra: una sorprenent humanització del virus i una contradicció amb el principi moral que els governants deien que guiaven les seves decisions: salvar vides i protegir els més vulnerables. La guerra com a mobilització patriòtica contra l’enemic comú, amb l’ànim d’assegurar-se la submissió i l’adhesió de la ciutadania a les mesures d’excepció. Les guerres generen herois i als herois se’ls reten tributs per glorificar la pàtria. L’argument de la guerra ha servit com a tapadora del desconcert dels governants i per assenyalar com a traïdor qualsevol que alci una veu crítica. En les guerres els morts formen part del càlcul estratègic. Aquí es tractava precisament del contrari: de salvar el màxim de vides possible.

Compartir el dolor em sembla sempre un acte positiu perquè és acceptant-lo que es viu realment la condició humana. I em quedo com a record amb una imatge d’Aroa López, sanitària del Vall d’Hebron, que diu que té les mirades dels que se n’anaven tatuades a la pell. Però com s’ha d’entendre aquest acte? Com una manera implícita de reconèixer la impotència de l’Estat davant de la gravetat de la situació? O al contrari, com un acte per glorificar el mateix Estat i amagar tots els dubtes i interrogants que deixa aquesta experiència? El rei Felip VI ha lloat l’esperit d’unitat i de resistència. Però si es refereix a les institucions, és difícil veure’l en el desplegament de confrontació política i fins i tot d’acusacions judicials que hem presenciat aquests mesos. Lloar la unitat que no ha existit perquè ens la creguem? Fer èmfasi en la solidaritat de la ciutadania per envernissar el descarat ús dels morts en la confrontació política? Construir un tabú de la pandèmia, allò sobre el qual no es pot parlar, per amagar les greus deficiències i les profundes bretxes socials que han emergit?

Quan som encara a mig camí de la crisi sanitària, costa de creure que l’homenatge no fos, en el fons, per glorificar les institucions. I encara més quan el protagonisme institucional s’ha confiat al rei Felip VI en el moment més crític de la història recent de la monarquia. No deu ser que s’han volgut apuntalar massa coses sobre la memòria dels morts?

Aquest acte deixa, malgrat tot, un llegat significatiu: la laïcitat. Per fi, l’Església catòlica perd el monopoli institucional del comiat dels morts. Només cal dir que ja era hora, en una societat que ha cavalcat del nacionalcatolicisme a la laïcitat a una velocitat vertiginosa, sense que l’Església catòlica s’hagi donat per assabentada que no té la propietat de les consciències. Per una vegada, les confessions religioses eren allà en igualtat de condicions, sense privilegis per als que es creuen en dret de tutelar els funerals oficials. I difícilment hi haurà marxa enrere. No és un detall petit. És un gran tabú que acaba de saltar pels aires. I potser, amb el temps, aquesta serà la raó que farà que la data d’aquest acte tingui un lloc en la història.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >