Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

La natura som nosaltres

El 'Nature Writing' és el símptoma d’una societat urbanament exhausta, amb escriptors que tot d’una redescobreixen les benaurances del bosc i del mar i reflecteixen el malestar general

Un excursionista a la Vall de Núria.
Un excursionista a la Vall de Núria.

Llegint llegint, he ensopegat amb un concepte que no coneixia: Nature Writing. Si les fonts consultades no m’enganyen, etiqueta la literatura que evoca o enalteix la natura com un paradís perdut o com una base d’operacions salvífica, i la converteix en el recer des d’on criticar el capitalisme salvatge que ens ha portat a l’espadat de l’extinció. És el símptoma d’una societat urbanament exhausta, amb escriptors que tot d’una redescobreixen les benaurances del bosc i del mar, reflecteixen el malestar general i ens fan de torsimanys de l’evasió.

Les etiquetes són una manera acomodatícia que tenim per no haver de pensar gaire més enllà. Etiqueta una generació, un col·lectiu o una tendència literària i sentiràs que et caben en una mà. Digues literatura generacional, autoficció, tant li fa, i t’estalviaràs de jutjar cada llibre com es mereix. Digues Nature Writing i diversos llibres catalans, dels que es fan o es tradueixen aquí, s’hi podran acollir.

Amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2018), Irene Solà hi entraria de ple, tot i que, al meu modest entendre, Solà munta una orquestra literària amb el pretext de la natura i la dirigeix magistralment. L’últim llibre de Julià Guillamon, Les cuques (Anagrama), també s’hi podria encabir, però per sobre de tot Guillamon ha escrit un dels millors llibres de l’any, un cant lluminós i sorneguer a les ganes de viure.

La natura no és un tema literari. La ciutat tampoc. No és que no siguin susceptibles d’una mise en literature, però en qualsevol cas seran auxiliars, perquè la literatura parla de nosaltres, no del decorat on serpentegem, plorem o ens morim d’alegria. El retorn a la natura de Thoreau parla d’ell. Les peripècies de Robinson, de nosaltres —acaba de sortir una traducció nova d’Esther Tallada que és extraordinària (Casa dels Clàssics). Vist amb el vidre brut d’aquesta moda, el poemari Troncal (Labreu) d’Esteve Plantada també seria una mica Nature Writing, com alguns llibres de Lluís Calvo, però jo en el primer hi veig una inspecció personal valenta i en el segon, una saviesa dolmen.

Deu ser que la Nature Writing és una estratègia comercial, doncs. El camí del bosc (Long Litt Woon, Ara Llibres, 2018) es pot llegir com l’enèsim i commovedor retorn a la natura d’una urbanita angoixada, però jo hi veig una sàtira divertidíssima sobre el gregarisme. Per la mateixa regla de tres, el nou poemari de Míriam Cano (Vermell de Rússia, Labreu) es pot llegir només en clau urbana, quan en realitat batega a la selva i és una lliçó sobre la naturalesa humana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >