Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Tot té gust d’all

Els darrers cinc anys del Macba han estat decebedors; a l’Administració ja es parla que el director no renovarà

El Macba, de l’excel·lència europea a ser 'kunsthalle' de províncies.
El Macba, de l’excel·lència europea a ser 'kunsthalle' de províncies.

Al Casón del Buen Retiro de Madrid es llegeix això d’Eugeni d’Ors “Tot el que no és tradició és plagi”, indicant que la tradició no s’ha d’oposar a la novetat, que el nou és el que es fa des de la història. Copiarà fatalment qui no sàpiga heretar o citar, i incorrerà en plagi.

La hispanoveneçolana Patricia Esquivias (1979) es va inspirar en la dita noucentista per titular una videoinstal·lació que va presentar a la Biennal de Berlín (2006) i després al Reina Sofía (2009), Todo lo que no es ración, es agio, manera de dir que, a Espanya, del modern sempre n’hem menjat com a molt a mitges, que tot el que no és una ració completa té gust d’all.

Ha passat el temps, noves generacions d’artistes, museus i fins una pandèmia, i continua sent així. Convé recordar l’art de síntesi, intens i ràpid, de Joan Brossa, un paleta de la poesia (explicava que, en renovar-se el DNI, quan li van preguntar per la professió va respondre: “Poeta”, i que el funcionari el va corregir: “¿Paleta? Pondremos albañil”). Doncs bé, Brossa va imaginar uns turons coberts amb un tapís de butaques de teatre, i així ho va plasmar en una obra amb prou feines difosa però que avui familiar. I com que tots bevem de la mateixa font, un altre poeta, Perejaume, es va inspirar en el seu mestre per a la decoració dels vuit plafons de sostre i de les rosasses del prosceni del Gran Teatre de Liceu, on veiem un paisatge surrealista cobert amb butaques vermelles de vellut, com miralls reflectint la platea. “El Liceu —va dir després de presentar la seva Platea abrupta— no és només el que veiem sinó tot el que ha estat”. Com en el mite de l’etern retorn, cal que tot cremi al foc perquè tot es reconstrueixi i es tornin a produir els mateixos actes. Tradició, all? Fa uns dies, en el mateix escenari de les cendres, el val·lisoletà Eugenio Ampudia va crear una instal·lació per a una audiència de 2.293 plantes (Concert per al biocè). Perejaume, que fa servir públic vegetal des de fa anys, es va queixar que el Liceu no comptés amb ell. Sense entrar en el debat sobre còpia o plagi, va dir que ell “no hauria fet mai una cosa tan sumptuosa, completament mastegada, amb una narrativa tan tancada que sembla publicitat. No m’agraden els gestos tan evidents. L’art és com una llavor que ha d’estar oculta per germinar”, va escriure en aquest diari.

No li falta raó a Perejaume quan es queixa del rebombori dels mitjans. “La idea ha quedat tocada, la publicitat és una gran consumidora d’imatges”. Però encara és més penós que l’únic debat cultural que s’ha obert recentment a Barcelona sigui sobre el plagi, i no es parli de la menjadora cultural (amb la ració completa), de la desídia institucional i de la nul·la ambició dels que la governen. Artísticament hem tocat fons, i no calia una pandèmia per comprovar-ho. Els cinc últims anys del Macba han estat decebedors, un museu que va ser l’excel·lència a Europa s’ha acovardit com una kunsthalle de províncies. Mitja ració, all.

Al setembre acaba contracte el director, Ferran Barenblit, i a l’Administració, de sota veu, avisen d’una no-renovació. Seria interessant veure fins on s’impliquen l’Ajuntament, la Generalitat i el Ministeri de Cultura per posar en marxa un concurs internacional el projecte guanyador del qual serveixi per recuperar el prestigi de la institució. Cal crítica, però més autocrítica. La Fundació Miró ha demanat més implicació de les institucions, però sent realistes, ¿fins a quin punt el patronat ha donat per descomptat el públic domèstic mentre creava la seva pròpia dependència del turisme? Queda per a la rentrée l’erràtica Fabra i Coats, i per llavors algú haurà d’explicar per què la novetat ressona a alguna cosa abandonada, com una utopia frustrada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >