Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

A prop de la felicitat narrativa

La detallista novel·la de Miquel Martín, 'La drecera', està escrita amb un to íntim, proper, càlid i discret, com si a cada frase l’autor es digués que no val la pena mentir a un amic

El fitxatge de Maradona és l’única referència temporal de la detallista novel·la de Miquel Martín.
El fitxatge de Maradona és l’única referència temporal de la detallista novel·la de Miquel Martín.

A La drecera, Miquel Martín (Begur, 1979) segueix una estratègia semblant a la usada per Mercè Rodoreda a Jardí vora el mar: en un primer moment, pot semblar que la funció del narrador, un noi a punt d’entrar a la pubertat, sigui explicar les peripècies i els canvis que experimenta any rere any una família de rics de Barcelona que estiuegen en una finca situada en un poble innominat de la costa. Ell és el fill dels masovers i, de manera fragmentada i llunyana, amb buits i el·lipsis, a partir d’indicis i intuïcions, de les converses que escolta d’amagat i del poc que va sabent gràcies als seus pares, va accedint als secrets d’un món que li és vedat, al cap i a la fi res d’important perquè els inferns domèstics són suaument terribles o delicadament vulgars.

Però com passava a la novel·la de Rodoreda, el lector de mica en mica s’adona que el focus d’atenció es va movent lleugerament cap a un altre escenari, i que el que llegeix és una altra cosa, que el que importa de La drecera són el seguit d’escenes i d’estampes quotidianes, aparentment anodines, que viu el narrador i que permeten una evocació nítida —sense caure mai en el transcendentalisme ni en una intensitat inversemblant— del ritu de pas de la infantesa a l’adolescència, els primers contactes amb la mort, amb el sexe, i també amb la literatura: a la platja, a la taula de la cuina, a l’eixida, el narrador sempre té un llibre a les mans, i cal dir que de les lectures n’ha tret un profit extraordinari.

La drecera està escrit des d’un estadi molt proper al que podria qualificar-se de felicitat narrativa, amb un to íntim, proper, càlid i discret, com si a cada frase l’autor es digués que no val la pena mentir a un amic; potser les anècdotes trivials que hi conta Martín defugen els temes escandalosos i els de gran lluïment, però totes deixen traslluir entre línies una gran dosi de pudor i de tendresa, de sentit moral de l’existència, d’una secreta afició a la vida, com si s’afirmés amb plena convicció que, a pesar de les agrors i les adversitats, és digna de ser viscuda. Els fils que teixeixen les històries del narrador (les seves infinites i mínimes aventures memorables en la geografia particular de la zona amb els amics, les feines a l’hort, el descobriment del cos, l’admiració cap un pagès d’un mas veí) circulen ben lluny del fil de la Història, tant que només se sap l’època de l’argument gràcies a les referències que es fan als jugadors del Barça d’aleshores (la novel·la acaba quan s’acaba de fitxar Maradona); però no podria ser de cap altra manera perquè, en el fons, la història important de debò per a ell comença una nit d’agost “que no parava de donar voltes i els llençols se m’arrapaven a la pell, i vaig començar a tocar-me i em va agradar molt. I mentre em tocava vaig començar a pensar en la Nelly i encara em va agradar més”. O potser quan desapareix un rellotge a casa dels estiuejants de Barcelona i sospita que pot ser a causa d’un amic seu. O potser quan els pares aconsegueixen un dia festa setmanal i se’n van a passar-lo a una cala desconeguda pels turistes. O potser quan la realitat del costum rep una agressió de la modernitat i el progrés i el pagès que admira acaba sent expulsat d’una terra treballada durant generacions, i, en comptes d’ingressar en un geriàtric, s’estima més suïcidar-se després d’haver munyit les vaques. També és possible que l’important de debò per a ell comenci quan un amic li regala un cadell de pastor alemany. O potser, segurament, l’important de debò és la suma de tot plegat, de totes aquests ferides lleus que atorguen a l’aprenentatge de créixer la seva verdadera transcendència moral i literària.

A prop de la felicitat narrativa

LA DRECERA

Miquel Martín
Ed. del Periscopi
160 pàgines
17 / @ 6,99 euros

L’important per al lector, en canvi, queda ben clar des d’un bon començament, quan topa amb el poder emocionant d’una prosa que arriba a crear addicció i que no es deixa temptar mai pel sentimentalisme lacrimogen: l’escriptura de Martín és cristal·lina i seca, a la recerca constant de la conquesta del detall, apassionada per captar el concret, i sempre sembla flotar arran de terra, desproveïda de filigranes verbals, o, més ben dit, plena d’unes filigranes verbals tan ben executades que semblen d’una naturalitat radical. Un vers de Roberto Juárrez descriuria amb exactitud el que aconsegueix fer Martín a La drecera: “Lo imposible no levanta nunca la voz”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >