Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Misèries de l’exèrcit republicà

Les memòries inèdites de tretze combatents bagencs de les lleves del Biberó i del Xumet relaten amb cruesa l’ensulsiada republicana al Segre i l’Ebre durant la Guerra Civil

Un soldat republicà carrega un ferit a la batalla de l’Ebre, en una imatge que simbolitza la desfeta d’aquell episodi.
Un soldat republicà carrega un ferit a la batalla de l’Ebre, en una imatge que simbolitza la desfeta d’aquell episodi.

“Quién es el que se quiere marchar? —diu el sergent de guàrdia—. Ven, tú que has dicho ‘todos’. L’agafen. A la resta ens fan formar en deu minuts. A ell el fan posar de cara a una paret i un piquet llegeix un paper, fulano de tal, pena de muerte por falta de disciplina... ‘Apunten, ¡fuego!’. Ens van fer passar un a un a mirar-lo amb el cap obert. Ja ningú va voler marxar”. D’aquesta manera descarnada descriu Isidre Parcerisas l’execució, només arribar al front del Segre, la primavera de 1938, d’un company de Fals.

El relat pertany a una de les tretze memòries inèdites que l’Associació Memòria i Història de Manresa ha recuperat de bagencs que l’exèrcit republicà va mobilitzar amb 17 o 18 anys. L’equip liderat per l’historiador Joaquim Aloy va digitalitzar a l’abril el darrer text i ha creat, juntament amb el fotògraf Salvador Redó, una web específica (www.memoria.cat/llevadelbibero) on es poden llegir íntegrament, al costat de fotografies, entrevistes, correspondència i informació complementària.

Aloy explica a Quadern que va començar a reunir el material el 2009, quan alguns dels protagonistes comentaven l’existència de memòries quan els entrevistaven en el marc dels múltiples projectes web de l’associació. També van assabentar-se’n després de l’homenatge que es va fer el 2018 a la lleva del Biberó a Manresa, i fins i tot han aparegut testimonis quan el web que els recull ja estava en marxa. “En alguns casos, malgrat tenir contacte previ amb els autors, no sabíem que tenien unes memòries perquè als propis fills els havien dit que els seus textos no eren d’importància”.

Ben al contrari, els testimonis dels xicots de les lleves corresponents a 1940, la del Biberó, i 1941, la del Xumet, que van combatre a partir de la primavera de 1938 al front del Segre, amb Lleida ja en mans dels franquistes, i a partir del 25 de juliol d’aquell any a l’Ebre, són escruixidors. Les narracions, exemptes d’èpica, retraten les misèries bèl·liques i morals de l’exèrcit republicà. Palesen, així mateix, que els seus protagonistes no van ser herois, sinó veritables supervivents.

A excepció d’un parell d’escrites en començar la dècada dels quaranta, el gros de les memòries, que comprenen des de la trentena a un centenar de pàgines, es van escriure quan els testimonis eren grans, dels anys vuitanta en endavant. Sovint dirigides als nets, tenen voluntat de deixar constància de les peripècies dramàtiques viscudes. Però, sobretot, d’explicar per què van fer el que van fer quan la República els va reclutar en un moment en què —coincideixen tots— no tenia capacitat militar per vèncer.

Ben joves (com Joan Vilà, segon per la dreta, al mig, a la imatge superior), els de les lleves del Biberó i el Xumet van arribar als fronts del Segre i de l’Ebre.
Ben joves (com Joan Vilà, segon per la dreta, al mig, a la imatge superior), els de les lleves del Biberó i el Xumet van arribar als fronts del Segre i de l’Ebre.

Sense haver vist cap arma

Després d’un any llarg de vida a la rereguarda, quan el març de 1938 criden el manresà Ferran Torrescasana (1919-2015) per allistar-se, tot plegat tampoc li resulta “tan seriós”. La primera instrucció militar, en un camp de futbol, consisteix a marxar “fins a l’avorriment”, sense armes. Com la majoria de companys, no té cap afiliació. Només es considera un xicot treballador i en cap cas “un profund idealista”.

L’excepció és Santiago Martínez (1919-2000), navarrès que, afiliat a la UGT, queda enquadrat en una companyia de transmissions i veurà els combats més de lluny a Extremadura. També algun de més polititzat, com Antoni Quintana Torres (1920-2007), originari de Capellades —més tard resident a Manresa, promotor i president de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41— , perquè el seu pare era d’Estat Català. “Prompte es veié que, per derrotar els militars, havien donat el mando a un grup de sindicalistes de la CNT ansiosos de revenja”.

El manresà —avui centenari— Jaume Navarro (1920), amb 18 anys, també s’ha d’incorporar a files. Com a molts, la mare l’acompanya a l’estació per anar en tren a Barcelona. Del quarter Carles Marx, on hi havia “veinte camas para cien reclutas”, se’ls envia a Vic a fer una instrucció mínima. En essència, amb poques o cap arma, caminen. Al també manresà Maurici Casasayas (1919-2011), fill d’una família pagesa productora de llet, fent gimnàstica li cau una medalla de la Mare de Déu que duia amb un imperdible a la samarreta. En veure-la, els companys fan broma “que si aquí hi havia un feixista i a burlar-se d’aquella imatge, fins que vaig dir que era meva i llavors tothom va callar”.

En aquells primers dies, alguns com Parcerisas (1920-1994) baixen del tren quan passa per Manresa, altres abandonen la instrucció i tornen a casa per enrolar-se dies més tard. Transmeten que, en aquest moment, és relativament senzill deixar el reclutament. Àngel Espinalt (1920) explica com amb una dotzena de companys de Navàs, decideixen tornar-hi davant la situació galdosa en què viuen a Vic. “Los váteres estaban inundados de mierda y por la noche nos tumbábamos al suelo casi uno encima del otro”.

En arribar ho expliquen i “sin querer, creamos un clima de disconformidad con la mayoría de los habitantes del pueblo, en referencia a la política que regía la República”. Els duen a l’Ajuntament i els retornen a la instrucció, advertint-los que no es tornin a escapar. Sobretot, però, que no tornin “después del shock pesimista que habíamos protagonizado, en referencia a lo mal que se llevaban los asuntos de nuestro ejército”.

L’arribada al front és patètica. La constatació de la manca d’equipament i armes és general. Els fusells russos, diu Torrescasana fen befa, pertanyen “a la guerra russojaponesa” de 1905. Reparteixen indumentària sense mirar talles. La roba “és gruixuda, li costa d’empapar-se, però quan ho fa no hi ha manera de treure’s la humitat de damunt”. Molts com ell no saben que han de recolzar el fusell a l’espatlla per evitar el retrocés i paguen la ignorància amb un fort cop inicial.

Abans d’entrar en combat, Jaume Navarro explica que els omplen la cantimplora de “coñac revuelto con pólvora para tener coraje”. També ho certifica el peó Ramón Rodríguez (1920), procedent d’Àvila, fill de guàrdia civil i veí de Puig-reig. “Procuraron que nos emborracháramos, dándonos a beber gran cantidad de una mezcla de coñac con pólvora”. Així, quan surten a lluitar “era tal la borrachera que algunos intentaron asaltar las alambradas solos. El único objeto de aquellos mandos era este, el que por efectos de aquel alcohol, no tuviéramos miedo”.

Mancats d’instrucció, Navarro constata que quan els homes surten de la trinxera “algunos tiraban bombas hacia adelante sin quitar las anillas y, como es natural, no explotaban. Otros disparaban sus fusiles sin mirar hacia dónde y se dio el caso que hubo varias bajas nuestras, muertos por la espalda”. Fins i tot, n’hi ha que es desempallegaven dels fusells i “se lanzaban con los brazos en alto hacia los nacionales”.

La mort dels companys

“Era una carnisseria, els crits que jo sentia des de la trinxera on estàvem amb el telèfon, de cridar la mare, no tenen explicació”, diu del front de Balaguer Joan Baptista Garcia Argüelles (1920), d’origen asturià, aprenent de fuster a Súria. Després és dut a la serra de Pàndols. Allí, “sentíem les bales de fusell i no en fèiem cas. Estàvem sempre pendents de l’aviació. Qui no ha estat sota un bombardeig d’aviació, no sap què és el pànic”. El seu testimoni, com el de la resta, constata els trasllats constants d’un punt a un altre del front.

Miquel Serra (1921), aprenent de planxista manresà, enviat a netejar carreteres de vehicles a les terres de l’Ebre, mentre n’aparta un i els avi-ons rebels disparen, es troba “ben moll dels pantalons”. L’aprenent de sastre, Rafael Feliu, de setze anys, que s’ha presentat voluntari per escollir destí i l’envien amb un batalló de ponts a l’Ebre, constata que quan van en camió “els veterans, tot d’una picaven la cabina, el xofer parava i tothom saltava. Sabien veure els avions molt abans que jo”.

“M’han ferit, m’han ferit... i els seus ulls, plorosos, reflectien sorpresa i espant, com intuint la gravetat de la ferida”. Torrescasana veu així el company d’escola, Francesc Cots, amb les mans al ventre en l’atac fallit a la Serra de Carreu, a la Conca de Tremp, al maig de 1938. Setmanes després, ferit, l’operen a ell a Manresa i la mare d’en Cots el visita per saber del seu fill. “Sí, vaig contestar-li amb una veu tan segura com em fou possible, també el van ferir. No em vaig sentir capaç de dir-li la veritat”.

El front es transforma en un camp desolador on moren els companys acabats de fer en la instrucció, en el trajecte, en la trinxera mateix, però també en un indret on es dona un fet local. Els amics de generació de la ciutat o la comarca, de qui se sap on viuen, amb qui festegen, el seu caràcter, són morts, i amb ells el passat que representen. El manresà Francesc Terra (1920-2010), que havia fet de meritori en una casa de comestibles a l’engròs, coincideix amb uns bessons coneguts. Una bala fa esclatar una de les bombes de mà que duu un d’ells a la cintura. “Va obrir-li el ventrell completament, però va quedar viu i, arrepenjat en un petit marge, anava cridant que algú tingués pietat d’ell i l’acabés de matar”. La situació dura “poc més d’una hora”.

Els desertors

A l’estranyesa davant la guerra s’afegeix l’estupefacció pel tracte dels comandaments i les arbitrarietats. Poc després d’incorporar-se, a Terra el concentren prop de Montgai. Allí, en uns camps, “un comissari polític davant d’un micròfon va endegar-nos tot un reguitzell de consignes enardides de caràcter polític-marxista”. Apareix un grup de soldats i un jove. “Varen tapar els ulls d’aquell pobre xicot i el grup d’aquell piquet d’execució, obeint ordres del seu comandament, es posà ferm, carregà els fusells, apunta i foc!... Va caure sentenciat a terra, xarbotant de sang...”. Aleshores, els acabats d’allistar han de passar per davant del cos abatut i “aixecant els punys enlaire ens feien cridar ‘¡Viva la República!”.

Casasayas, només arribar a Artesa de Segre, contempla com afusellen dos nois per haver perdut l’arma en una retirada en desbandada. Per bé que les execucions pretenen prevenir la deserció, molts s’estimen més arriscar-se i tenir alguna possibilitat de viure que romandre al front, on perceben que no en tenen cap. La meitat de relats dels tretze supervivents pertanyen a desertors. Alguns inclús volen fer-ho, però no tenen l’oportunitat. El santpedorenc Ignasi Casanova, sí. Fuig i aconsegueix arribar a casa, davant la sorpresa familiar. Passa nou mesos amagat a les golfes. “Sé que mai vaig ésser tan ben tractat en tot, per la salut vaig tenir la sort que era molt jove i valent, però mentalment vaig quedar fet un desastre”.

Alguns com Rodríguez aprofiten que han agafat la sarna per deslliurar-se del combat, prop del balneari de Cardó, fent-se durar el tractament. “Cuando iba a curarme y después del baño, me acercaba a darme las friegas de azufre, haciendo ver que me las daba, pero realmente lo que hacía era meter las manos en el bote del líquido, pero con cuidado de no mojarme ni la punta de los dedos”. N’hi ha que no són descoberts. Altres sí, i aleshores se’ls deté. Casasayas deserta el desembre de 1938 perquè “la gent ja estava tipa de passar gana i privacions, degut a això, els homes joves s’amagaven”. A ell el troben fent un escorcoll a casa a Manresa. D’immediat se l’enduen i li diuen que “si tots feien com jo perdríem la guerra, jo li vaig contestar que si tots fèiem com ell ja faria temps que s’hauria perdut”.

La història arran de terra

Per a la majoria, però, la guerra no acaba quan l’exèrcit rebel guanya la contesa, sinó que aleshores comença un llarg calvari. Detinguts, van a parar a camps de concentració a Santander, a la Universitat de Deusto, a Miranda d’Ebro, a l’espera que arribin els avals que els permetin, no pas tornar a casa, sinó ser incorporats a l’exèrcit de Franco. Parcerisas, després de setmanes passant gana, quan aconsegueix sortir menja tant que arriba un moment que no pot ni beure. “Vaig passar tota la nit al mig del pati recargolant-me a punt de rebentar”. El retorn a casa pot trigar anys.

Al marge de la peripècia particular, les tretze memòries recuperades tenen trets en comú. La majoria consideren que els fets bèl·lics en què es van veure involucrats són, en paraules de Casanova, “l’atac més fort i sanguinari de la Guerra Civil”. El mateix creu Torrescasana, que passats els anys s’adona, repassant els fets amb altres excombatents, que cadascú té un record propi del que va passar. Provant d’explicar-se per què cap d’ells no havia passat desapercebut des de les posicions rebels, uns creuen que la nit del 25 de maig de 1938 hi havia lluna; altres, que els sollevats havien llançat bengales; Torrescasana, que el cel s’il·luminava amb les explosions.

Cap protagonista explica moments en què dispari a l’enemic de manera concreta. Admeten haver disparat, però no pas haver mort ningú. Quan Torrescasana es troba amb un blanc fàcil, diu que “una cosa era engegar trets indiscriminadament, com ho havia fet fins aquell moment, i una altra matar o ferir un home a consciència”. El mateix li succeeix a Terra, que forma part d’un piquet d’execució. “Els crits de cadascun a mida que els anaven col·locant eren esfereïdors i omplien la foscor d’aquella nit d’uns ecos infernals i torturadors”. Dispara dues vegades, però sosté que les seves bales no fan blanc.

Es fan diferències en el tracte que donen els combatents espanyols de l’exèrcit franquista i els italians que els recolzen amb el dels “moros”, que són, amb diferència, l’enemic més temut. D’aquests s’expliquen històries de sentinelles degollats al front d’Aragó mentre fan guàrdia de nit.

La narració sempre és arran de terra, feta a partir de la vivència personal i la petita anècdota. Més enllà d’alguns comandaments militars, només en les memòries de Casanova apareixen noms de polítics. Dona veu així a rumors i llegendes que li han arribat. “Lluís Companys, veient una invasió de dos exèrcits destruint i arrasant Catalunya, fou a París per veure una solució per salvar Catalunya, i sé que marxà amb el cabell negre i tornà amb els cabells blancs. Com veureu, la mafia política del capital condemnaria Companys a mort, com després va fer el general Franco, que no perdonava a tot polític que no s’aprofités com feu Tarradellas, i menos un home que volia ajudar els rabassaires”.

És compartida també la impressió, com expressa Àngel Espinalt, que no es busca la fi de la guerra. “En aquella primavera del 38, lo que faltaba más que nada era un político, o un jefe de alto grado con pantalones y que dijera ‘basta ya de sacrificios inútiles de hermanos contra hermanos’ y buscar el diálogo, la conciliación y que terminase la guerra. Ése hubiera sido el héroe, el gran vencedor y nadie más que él. Pero no fue así”. El resum de tanta misèria bèl·lica i moral és que, tal com testimonia Torrescasana, aquells xicots que “feia poc devien haver començat a afaitar-se el borrissol de la cara” van passar “por, molta por” perquè s’estimaven la vida. “I qui no?”, sentencia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >