La lleva del 10

Aquests dies corre per les xarxes socials una fotografia de tres jugadors que celebren un gol quan jugaven a l’aleví A del Barça. Els nens es diuen Eric García, Ansu Fati i Take Kubo. Només Ansu Fati continua al club després que Take Kubo fitxés pel Madrid, que l’ha cedit al Mallorca, i Eric García se’n va anar al City de Guardiola. El Barcelona no va accedir a les exigències econòmiques del japonès, avui una de les revelacions de la Lliga, i el central català, que ja ha estat titular a la Premier, va tocar el dos en veure que la projecció dels centrals era limitada al Camp Nou.

La imatge convida a dues reflexions: una és que la captació de talent ha continuat millor o pitjor, i l’altra, que no s’ha sabut gestionar. Massa sovint s’ha preferit apostar per un mercadeig de futbolistes joves, que costa d’entendre i alimenta la maldiença per les possibles comissions que se’n deriven, una conseqüència lògica quan un club es converteix també en venedor com el Barça. Només cal recordar que el 2018 es van comptabilitzar 34 fitxatges en dos anys al Barça B. El punt d’inflexió de la nova política esportiva blaugrana va ser el traspàs de Thiago al Bayern per 25 milions el 2013.

Hi ha encara joves valors interessants al filial, tot i la destrossa que s’ha fet a la Masia des que es va canviar la mirada en la recerca

Aquella va ser una operació beneïda pel club i no una decisió unilateral del futbolista, situació que, per arguments esportius o econòmics, s’ha donat en casos com el de Piqué o Cesc, que se’n van anar per tornar després al Camp Nou. No es preveu que tornin en canvi Carles Pérez i Abel Ruiz, que també s’han venut per fer calés. Ara l’atenció se centra, d’una banda, en Ansu Fati i Riqui Puig, i de l’altra, en el brasiler Maia, que ha costat 5,5 milions procedent del Sao Paulo. No cal perdre de vista tampoc la promoció d’ascens a Segona del Barça B.

Hi ha encara joves valors interessants al filial i als equips inferiors, tot i la destrossa que s’ha fet a la Masia des que es va canviar la mirada en la recerca i es va donar prioritat a jugadors més físics perquè hi havia la convicció que el futbol evolucionava per una via diferent a la que havia defensat el Barça i mai més hi tornaria a haver un futbolista semblant a Xavi o a Iniesta. Tal vegada ha arribat el moment de cuidar els valors de la Masia després de veure que l’àlbum de cromos no acaba de funcionar: molts fitxatges s’han esguerrat.

Ja se sap què passa quan ja no queda un cèntim a la caixa i apareixen factors que agreugen l’economia, com la covid-19. La història diu, en qualsevol cas, que al Barça no li ha anat pas malament confiar en el planter per necessitat o per convicció. Hi ha qui compara la situació actual amb la decadència viscuda el 2008 en la darrera temporada de Rijkaard. La resposta de Guardiola va ser donar sortida a Pedro i Busquets. Tito Vilanova va arribar a fer jugar onze futbolistes del planter al camp del Llevant el 2012.

No convé oblidar tampoc el que va passar després d’Atenes 1994. Hi van haver tota una colla d’incorporacions fallides -José Mari, Escaich, Korneiev, Kodro, Cuéllar, Vucevic, Prosinecki, Hagi-, Núñez es va sentir estafat i va prohibir més fitxatges a Cruyff. L’entrenador parlava de portar Zidane, Giggs, Sharpe o Ginola, però el president va respondre que no feia falta ser tècnic perquè aquestes propostes les podia fer la portera de casa seva. Cruyff va muntar com a replica un equip amb una alta participació de la Masia. Va ser el temps de la Quinta del Mini o de Lo Pelat.

Aquell equip en què jugaven De la Peña, Roger, Óscar, Celades, Toni Velamazán, Moreno o Carreras, i en el qual també va comparèixer Jordi Cruyff, va protagonitzar grans partits: el més cèlebre va ser el guanyat al camp del Betis per 1-5 el 7 d’octubre de 1995. Van jugar una semifinal extraordinària amb el Bayern a la UEFA i van disputar la final de Copa i la Lliga amb l’Atlético d’Antic. Van perdre els partits decisius, Cruyff va ser acomiadat a deshora i de mala manera i es va contractar Robson mentre s’esperava Van Gaal, que més endavant donaria sortida a Xavi, Inieta i Valdés. Núñez es va gastar els diners que no va voler invertir quan estava escaldat el 1995.

Ara la situació és encara molt més delicada perquè el deute creix, Bartomeu no pensa convocar eleccions fins l’any que ve i Messi dubta si renovar el contracte que acaba el 2021. Tal vegada una manera de convèncer el 10 durant aquest temps seria precisament animar-lo a liderar la nova generació, ser el padrí dels nous valors de la Masia, perquè seria també la millor manera de respectar i honrar el seu llegat en lloc de murmurar i acompanyar-lo en la seus últims anys de carrera futbolística al Camp Nou. A Messi convé fer-lo sentir jove i no vell, talment com han fet a l’Argentina. Els equips històrics del Barça són aquells que han confiat en la Masia.