Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Dura lex, sed lex

Si les proves documentals van ser suficients per impulsar una investigació penal, s'hauria de garantir que Joan Carles I compareixerà davant dels jutges quan correspongui i que afrontarà les seves responsabilitats econòmiques

El rei emèrit Joan Carles I, a Sanxenxo, el juliol del 2019.
El rei emèrit Joan Carles I, a Sanxenxo, el juliol del 2019. GTRES

Amb aquest vell brocard s’ha estat afirmant des dels temps de Roma, fa 2.000 anys, que la llei és dura, però és la llei. La llei era, i és, severa i implacable. La severitat teòrica del text legal acostuma a esmorteir-se quan els tribunals l’apliquen, fan la justícia pràctica. A la vella llatinada del brocard històric li va néixer el segle passat un aforisme forense complementari: “La justícia de gener és rigorosa, però quan arriba el febrer ja és una altra cosa”. El temps esmorteeix la freda severitat teòrica de la llei. Proporciona serenitat als tribunals per a la seva interpretació en el cas concret, allunya l’impuls o el desig de venjança de víctimes i ciutadans, i, finalment, permet una aplicació progressiva de les penes de presó. Aquesta modalitat d’aplicació de la pena és el fruit d’un històric corrent de pensament humanitari amb dosis complementàries de pragmatisme, una sàvia mescla de pietat i disciplina. El coronel Montesinos, nomenat comandant de presidi de les torres de Quart de València el 1834, va tenir la idea d’evitar l’oci dels presidiaris, origen de violències, fugues i indisciplina. Va enginyar un sistema que anava atenuant la severitat, des de l’estadi inicial d’arrossegar la cadena engrillonada al turmell, fins a l’últim estadi de sortir a treballar en llocs de la rodalia. El sistema va ser aplicat més tard pels anglesos, però amb menys mèrit i risc, ja que només ho aplicaven als seus penals d’Austràlia.

D’aquell sistema prové el mandat constitucional segons el qual les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social. Per aconseguir aquests desitjables objectius d’individualització de la pena, hi ha un sistema progressiu de tractament penitenciari que comença amb l’internament rigorós i conclou amb el treball a l’exterior. Avui tothom coneix el que és el tercer grau penitenciari. La llei estableix els requisits mínims imprescindibles per a la concessió d’aquest tercer grau. Els equips tècnics de les presons valoren si, quan es donen els requisits, és convenient la seva concessió en cada cas concret. Els tribunals, lògicament, tenen l’última paraula. Tots els condemnats, quan arriba el seu moment, tenen dret al progrés penitenciari. El tenen els lladres, atracadors o venedors de drogues, el tenen els d’Altsasu, i el tindran els del procés. Amb els delinqüents convencionals, molt freqüentment desarrelats, marginals i amb escassa cultura, els objectius de reinserció i reeducació són fàcilment valorables pels equips tècnics. Però quan els condemnats ho són per conductes il·lícites de motivació política, la valoració és problemàtica. No és concebible pretendre la seva reinserció sense produir cap torçament inconstitucional de les seves conviccions. És raonable que equips tècnics i tribunals discrepin, perquè l’aplicació d’una mateixa llei, en casos de diferents condemnats, i per delictes diferents, no pot produir una justícia pràctica uniforme, i encara menys, satisfactòria per a tothom. Una raó més perquè molta gent no cregui que la justícia és igual per a tothom.

Tampoc ho devia creure Joan Carles I quan en el seu missatge de Nadal del 2011 va dir que la justícia és igual per a tothom. No es referia a tothom, es referia a Urdangarin. Amb aquesta afirmació el condemnava i l’enfonsava moralment i socialment. Més tard hem sabut que no ho va dir per la profunditat de les seves conviccions eticoconstitucionalistes. Ho va dir per reflotar el seu vaixell de la monarquia deixant llast, tot i que també llancés al fons del mar la seva pròpia filla.

Des que ja no és cap de l’Estat ha perdut la inviolabilitat. Com a comiat, li van regalar un aforament fet a mida davant del Tribunal Suprem. Però ara el seu missatge nadalenc del 2011 se li gira en contra. És possible que la màquina de la justícia, lenta i implacable com una piconadora, se li apropa més del que mai hauria pensat, tot i que només sigui per la seva presumpta falta de lleialtat amb la Hisenda pública quan ja no era rei. Si, per aquests fets, les proves documentals van ser suficients per impulsar una investigació penal, hauria d’assegurar-se la disponibilitat de l’investigat davant dels jutges, garantint que no es furtarà a l’acció de la justícia, que compareixerà davant dels jutges quan correspongui, i que afrontarà les seves responsabilitats econòmiques. Com tothom, perquè en aquest cas també deu valdre això de “la justícia és igual per a tothom”. Per això existeixen les múltiples mesures cautelars personals i patrimonials, de diversa intensitat, que preveu la llei. I no és ociós assenyalar-ho perquè hi ha rumors sobre un discret exili daurat com a alternativa preventiva a un judici històric.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >