Selecciona Edició
Connecta’t

El professorat associat es dispara i la majoria d’universitats supera el límit legal de contractes temporals

La Rovira i Virgili i la Pompeu Fabra són els campus amb més proporció d'aquests docents i la UB és la que en té un nombre més elevat, segons un informe de l’Observatori del Sistema Universitari

Protesta dels professors associats de la UB per les seves condicions laborals, en una imatge d'arxiu.
Protesta dels professors associats de la UB per les seves condicions laborals, en una imatge d'arxiu.

Les universitats públiques espanyoles ja gairebé han recuperat la xifra de professors i investigadors que tenien abans de la crisi que, fa una dècada, va començar a dessagnar els campus: en el curs 2009-2010 la plantilla era d'una mica més de 100.000 docents i el 2018-2019, última estadística disponible, de 99.440. No obstant això, la imatge al darrere d'aquestes xifres és molt diferent, amb una plantilla molt més precària i inestable (llavors, un 32% treballava a temps parcial, ara és gairebé el 37%), en la qual el gros de la recuperació s'ha fet, segons deixa en evidència un estudi presentat aquest dimarts per l'Observatori del Sistema Universitari, a força de contractar professors associats. Es tracta d'una categoria creada a principis dels vuitanta perquè professionals destacats en el seu camp poguessin aportar la seva experiència a l'educació universitària, però que al llarg dels anys s'ha anat utilitzant també, i cada vegada més, com una alternativa barata —cobren des de 300 euros— i precària per cobrir les necessitats docents.

El treball de l'Observatori, un organisme independent format per docents, doctorands i estudiants, signat pels especialistes Alfonso Herranz i Vera Sacristán, reflecteix com, després d'uns primers anys de reducció general del professorat durant la crisi, especialment forta en el cas dels associats, aquests últims van començar a augmentar altre cop a partir del curs 2014-2015, fins a créixer un 20% i representar avui un quart de les plantilles dels campus públics (l'anàlisi deixa fora els associats de Ciències de la Salut, perquè tenen característiques molt diferents). Aquesta evolució, segons l'informe, no només deixa clar “l'ús excessiu d'aquesta figura, molt més enllà del que preveu la llei”, sinó que és la principal raó que “bona part de les universitats espanyoles estan en l'actualitat en una situació d'il·legalitat, atès que el seu professorat contractat temporal representa un percentatge significativament superior al límit del 40% del total previst a la llei”. No obstant això, adverteixen que la situació és molt heterogènia: “És un problema distribuït molt desigualment; en alguns llocs no està passant i en d'altres s'està produint en unes dimensions molt grans”, destaca Herranz. El mateix passa, afegeix, dins del col·lectiu d'associats, en el qual una part no respon a les característiques que fixa la llei, però una altra part sí que ho fa.

Així, la proporció dels associats va des del 5,5% de la Universitat de Jaén fins al 58,7% de la Universitat Rovira i Virgili, amb xifres absolutes molt cridaneres, com la de la Universitat de Barcelona, amb un total de 2.425 professors associats, el 9,7% del total d'Espanya. A més, els investigadors han detectat que la presència d'associats és més elevada a les facultats de Ciències Socials i Jurídiques i que les diferències entre departaments (destacant els vinculats a Empresa, Dret i, sobretot, Educació) també són espectaculars. Amb exemples extrems, com el de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili o el d'Educació Lingüística i Literària i Didàctica de les Ciències Experimentals i de la Matemàtica de la Universitat de Barcelona, on la proporció d'associats supera el 80%.

Encara que aquest és el reflex dels associats en la plantilla universitària, no ho és del repartiment de la docència que imparteixen, ja que, com recorda el vicerector de Professorat de la Universitat de Burgos, José María Cámara, els associats treballen a temps parcial, de manera que la resta de professors a temps complet es fan càrrec de bona part de la càrrega docent. “El percentatge de professors associats a la Universitat de Burgos, comptabilitzat en equivalents a temps complet, és del 30%, una mica inferior si n'excloem els professors associats sanitaris”, assenyala una portaveu per correu electrònic.

En tot cas, la llei no fa distincions de dedicació parcial o completa quan limita al 40% de la plantilla docent la proporció de contractes temporals. I són 32 de les 48 universitats públiques les que superen aquest límit legal, sobretot en els casos de Rovira i Virgili (69,7%), Carlos III de Madrid (64,5%), Rey Juan Carlos (64,4%), Pompeu Fabra (62,9%), Illes Balears (62,4%), Lleida (61,8%), Autònoma de Barcelona (60,7%) i Barcelona (60%), destaca l'informe. Com pot ser que existeixi i es mantinguin aquestes situacions d'il·legalitat? Diverses fonts sindicals admeten que no és fàcil denunciar situacions en les quals els mateixos afectats es podrien veure perjudicats i en les quals l'alternativa a aquest tipus de contractació és que no es contracti en absolut. Vera Sacristán, per la seva banda, assenyala: “El que s'ha estat fent fins ara per solucionar aquestes situacions és canviar la llei per anar elevant els límits… Primer es van elevar els límits de professorat contractat, després del temporal, els dels associats… En fi, s'han anat fent modificacions de la llei per adaptar-se a la realitat, en lloc de plans de reconversions per ajustar la situació a una llei que posa limitacions per algun motiu”.

Perquè el que deixa clar el treball és que la utilització en ocasions molt excessiva dels contractes temporals, i especialment dels associats, no obeeix a cap interès especial de les universitats per la precarització, sinó sobretot a una situació de crisi i falta de finançament, amb la prohibició de cobrir totes les places vacants de professorat a temps complet. La caiguda mitjana del finançament públic en el període estudiat va ser del 25% a tot Espanya, i va arribar al 34% a Catalunya. “L'única solució definitiva, per més reformes que es facin, és augmentar el finançament de les universitats, perquè les universitats que ho fan és perquè no tenen recursos per contractar d'una altra manera”, insisteix Herranz.

L'especialista es refereix al projecte conegut fa uns dies del nou Estatut del Personal Docent Investigador (PDI) redactat pel Ministeri d'Universitats, que proposa crear una carrera laboral de professors paral·lela a la dels funcionaris i posar límit a l'ús viciat del contracte de professor associat, obligant-los a acreditar que tenen una feina principal fora de la universitat i limitant a 60 les hores de classe que poden impartir; ara estan en molts casos per sobre de les 100. El col·lectiu, a través de l'Associació del Professorat Associat de les Universitats Públiques, ha rebutjat la proposta perquè considera que els deixa als peus dels cavalls, sense una solució clara per regularitzar la seva situació.

Francisco López Segarra és sociòleg i professor associat des de principis dels anys noranta. Explica que el problema va més enllà dels falsos associats ―que n'hi ha, i molts, admet―, i doncs “el maltractament laboral” que pateix el col·lectiu afecta també aquells que, com ell, tenen la seva feina principal fora dels campus i no tenen interès ni intenció de fer carrera permanent i investigadora a la universitat. “Si tenim 8 hores de feina, en realitat fem 12 hores, dissabtes, diumenge, sempre..., perquè no arribes amb la burocràcia i la preparació de les classes. A més, cobrem menys, per això reivindiquem que amb el mateix sou, la mateixa feina, però no ens han fet ni cas”, diu aquest professor de la Universitat Jaume I de Castelló.

Per buscar les solucions adequades, en tot cas, Herranz i Sacristán insisteixen que començar establint la xifra real d'aquests anomenats falsos associats, és a dir, els que en realitat estan fent classe com a professors ordinaris i quins responen al que diu la llei. “Hi ha professionals que van a la universitat i en les seves classes transmeten la seva experiència. La figura de l'associat és una bona idea, no es tracta de llençar-la a les escombraries, sinó d'utilitzar-la bé”, assenyala Herranz.

El Ministeri parla en el seu projecte de 33.954 associats, que representen el 34% del total de la plantilla de les universitats públiques. No obstant això, l'estudi de l'Observatori del Sistema Universitari deixa fora de la seva anàlisi els 8.873 associats de Ciències de la Salut (professionals sanitaris en exercici als centres mèdics on es formen els alumnes) “per considerar que constitueix un col·lectiu amb característiques molt diferents”. Així, el seu treball se centra en els 25.081 associats de la resta d'àrees, que suposen el 25,2% del professorat i constitueixen la base d'una situació que es revela com a irregular i contraproduent per al sistema.

I l'informe ha trobat nombroses proves de l'abús. “El fet que fins al 2017-2018 el professorat associat no deixés d'augmentar mentre es reduïen els efectius de la resta de professorat seria indicatiu d'un procés gradual de substitució de professorat permanent a temps complet per professorat associat, amb contracte temporal a temps parcial”, diu l'informe. A més, l'estructura per edats del professorat associat (gairebé dos terços té menys de 50 anys) indicaria que aquesta figura “s'ha convertit en molts casos en una etapa primerenca i precària de la carrera acadèmica ordinària”, conclou el treball.

Entre les conseqüències negatives d'aquesta situació, els especialistes assenyalen la reducció de l'activitat investigadora, l'afebliment del vincle de la plantilla amb la institució i l'amenaça contra la llibertat acadèmica “en augmentar la seva vulnerabilitat laboral”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >