Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA DE TEATRE 'THE SCARLET LETTER' CRÍTICA i

Ella és qui mana

Angélica Liddell presenta al Grec de Barcelona la seva versió libèrrima de la novel·la 'The Scarlet Letter', de Nathaniel Hawthorne, que dirigeix i interpreta amb 12 actors i ballarins

Una escena de 'The Scarlet Letter', d'Angélica Liddell.
Una escena de 'The Scarlet Letter', d'Angélica Liddell.

Es fa una mica difícil de seguir, almenys per a mi. I encara més explicar-la. Però Angélica Liddell la sap llarga, com s'acostuma a dir. Malgrat el títol, The Scarlet Letter és una adaptació castellana i recontralibèrrima de la novel·la de Nathaniel Hawthorne (traduïda com La lletra escarlata). Liddell és prou hàbil per dosificar acuradament la seva barreja d'injecció, màgia i garrotada. I perquè cadascú es quedi amb el que es vulgui quedar. L'espectacle va ser un tot un èxit a La Colline de París. I les entrades per al febrer del 2019 (només per a tres funcions) es van esgotar als Teatros del Canal de Madrid. També va ser, em diuen, tot un èxit.

Hi ha un tremolor de feliç expectativa les grans nits teatrals, tant si som davant d'una tragèdia com d'una farsa. El que importa, penso, és el text i el gest de l'oficiant i la seva banda. La nit, fa uns dies, en la qual vaig veure The Scarlet Letter reinventada (o espremuda) per la senyora Liddell al Lliure de Barcelona, en el marc del festival Grec, vaig pensar que percebia en l'aire una mena de silenci cerimonial, com si estigués prohibit deixar anar una riallada o fins i tot somriure davant la gorgona.

M'equivocava a mitges. D'una banda, em sentia en un món “on les dones han deixat d'estimar els homes”, i en el qual governa allò malcarat. O potser podríem dir-ne “excessiu”. El meu problema amb tot allò excessiu és que no ho entenc gaire. I em cansa, és clar. El discurs de l'oficiant sembla que xipolleja en l'ultramisogin: bufetades contra dones que són “pura amargor i maldat”. Per què? Segons sembla, perquè tenen “més de 40 anys, rabioses per la pèrdua de la joventut”. Quan dic “excessiu” em refereixo al fet que aquest muntatge es podria explicar en 60 minuts i encara sobraria temps, però en mans de la dama ­Liddell arriba a les dues hores. No vaig veure que fos una dona precisament dominada. Dominadora, més aviat. S'ho creu o ven aquesta provocació? Una dotzena d'homes nus es mouen com poderosos ballarins en mans de la seva mestressa. Hi ha aquí un humor que abans no em semblava freqüent: per exemple, quan (gran moment) els fa formar en filera, estrenyent-los els baixos com si la mariscala passés revista en una salutació priàpica. Humor desmanegat, però humor, encara que molts, i sobretot moltes, basilisquessin.

El que em va quedar ben clar: ella és qui mana. Seves són les paraules, seus són el poder i la glòria. Perquè els senyors no diuen res de res. El discurs es pot llegir, naturalment, com els doni a vostès la gana: una denúncia del puritanisme a l'estil Hawthorne o del Me Too, en clau de bruixa entre bufonesca i punk. Jo no provo de creure-me-la. El que m'interessa és la tensió i el ritme de la invectiva: quan es posa pomposa (“un món sense dolor seria un món d'imbècils”), em deixa d'interessar. En canvi, quan la pompa s'esfuma amb una queixalada, és com si em travessés una rialla negra.

Per al meu gust sobren les sèries de repeticions, els ballarins en boles subjectant rams de flors amb els culs (o agitant avets, la variant muntanyenca) o els estranys i força fatigosos jocs malabars amb grans mobles. Ja disculpareu la meva confusió, però se'm fa difícil seguir i reflectir el relat. I hi torno perquè, al meu parer, ella hi torna massa: se sent encantada donant l'espectacle. No entenc l'excés mateix, tret per la seva astúcia a l'hora de vendre la burra, tant si camina com si no, provocant l'espectacle. La dama podria vendre el que li donés la santa gana: com més inflamada i presumptament ferotge, més guanyadora. Diu que el desig humà és “un brut i violent moviment entre penis i vulves, d'una passió irrefrenablement violenta”. Si llança això en el moment just i amb la tonalitat adequada, ens ho pot fer creure: clavar-nos una crítica al puritanisme i el contrari.

Els homes, per cert, només semblen resplandir com figures de calendari —Artaud és el rei, monarca d'una cort on brillen (cito de memòria) Foucault, Barthes i Genet. No expliquen la gran relació entre els cortesans: la reina en té prou, diria jo, enunciant una desfilada de noms solemnes.

El que m'enlluerna: la hipnòtica bellesa de la música, les cascades barroques de Lully. I la seva manera de ficar-se els seus adoradors a la butxaca. Parlant clar: qui li demanarà que podi una mica els monòlegs, quan a mig Europa els segueix venent com vol? Recordo ara un dels millors textos, i dels més clars, de ­Liddell i vull evocar aquell plaer: Mi relación con la comida, que va interpretar esplèndidament Esperanza Pedreño al Versus barceloní, i a mig Espanya, el 2015. Per tancar la sessió al Lliure també vull dir que en acabar va haver-hi grans i perllongats aplaudiments, perquè aquesta senyora se les sap totes i té un club de fans que déu-n'hi-do. Per cert, puc demanar una cosa? Jo veig la dama muntant, cantant i ballant una versió musical d'Eyes Wide Shut, de Kubrick.

The Scarlet Letter, d'Angélica Liddell, es va representar del 2 al 4 de juliol al teatre Lliure de Barcelona, dins de la programació del Festival Grec, que se celebra fins al 31 de juliol.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >