Selecciona Edició
Connecta’t

El Cruïlla ens retorna la primavera en una nit d’estiu

L'Ensemble de l'Orquestra del Liceu interpreta als jardins del TNC la popular versió de Max Richter de ‘Les quatre estacions’ de Vivaldi

Una imatge de l'espectacle del Cruïlla al TNC.
Una imatge de l'espectacle del Cruïlla al TNC.

Nit a recordar la del dijous als jardins del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). El festival Cruïlla ens va retornar la primavera perduda amb una bonica vetllada de música, aire tebi i atmosfera bucòlica i romàntica protagonitzada per l'Ensemble de la Orquestra Simfònica del Liceu, que va interpretar Les quatre estacions de Vivaldi en la tan popular (seria anatema dir que gairebé com l'original) versió de Max Richter (aquest divendres repeteixen, a les 21.00). “Potser se salten la primavera, com nosaltres”, comentava una espectadora acomodant-se a les cadires disperses disposades a l'escala d'entrada del TNC, convertida en el magnífic amfiteatre que va somiar en el seu moment Flotats. L'Ensemble no se la va saltar, la primavera, i fins i tot va semblar que la reivindiqués interpretant-la amb una èmfasi especial que potser eren les ganes que teníem tots.

Gran èxit del Cruïlla, que demostra de nou que el seu format XXS per a la crisi, amb totes les mesures de seguretat, inclòs aforament reduït, distàncies i mascareta obligatòria, funciona. Es van esgotar les localitats amb un públic amb ganes de música en directe, màgia i esperança en aquests temps de rebrots. La gent es podia acomodar davant de l'escenari, instal·lat al fons del jardí entre les oliveres, davant de l'edifici del teatre, o a les escales convertides en graderies. En el primer cas, disposaves fins i tot de tauleta amb codi QR i et servien consumicions del bar instal·lat per a l'ocasió. És que ni a Màntua. A les escales no s'hi estava pitjor i una parella s'havia instal·lat tan a gust a les cadires amb una ampolla de verdejo en una cubitera.

Les Four Seasons recomposed són aquesta versió de Richter que s'anuncia com el número 1 en descàrregues a iTunes. És veritat que enganxa moltíssim i sobretot li dona un toc diferent, marxós –no sé si es diu gaire, això de marxós, o allegro marcioso–, a una composició que en alguns passatges estacionals de tan sentida li trencaries el violí al cap al solista. No només no va passar això (el seu instrument és, a més, un esplèndid Guadagnini del 1781) amb el canadenc Kai Gleusteen, primer violí de l'orquestra del Liceu i solista i director de l'Ensemble, sinó que el vam aplaudir molt, a ell i tota la formació d'una vintena de músics que van tocar amb notable entrega. Tanta satisfacció hi va haver i la gent es resistia a marxar que amb el seu simpàtic accent Gleusteen ens va preguntar: “Repetim alguna cosa?”. I davant l'entusiasme del públic, que vist des de l'escenari, amb tothom amb el morrió, devia ser com actuar en un saló de Dodge City per a la família Dalton al complet, va assenyalar: “Com que és estiu, doncs estiu”. I ens van tornar a tocar el tercer moviment de l'estació en què ens trobem i que, de moment, sembla que no ens pisparan, almenys no amb nits com la del dijous. Fins i tot s'integrava el pas regular del tramvia que et feia pensar que eres a Viena. Després van repetir també l'hivern. I era una delícia ser allà, mentre es feia fosc, amb unes grans garses imperials que passaven amunt i avall pel gran ciclorama del cel, camí del parc de la Ciutadella, i una malenconia infinita omplia l'atmosfera carregada de tot el que hem perdut, de tot el que estimem i del que, a poc a poc, anem recuperant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >