Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Handke, un tríptic

Cada llibre proposa un desafiament del context perquè la seva obra, malgrat estar recorreguda pel mateix to, es desenvolupa en direccions divergents

El premi Nobel del 2019 Peter Handke.
El premi Nobel del 2019 Peter Handke. AP Photo

Cada llibre de Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942) proposa un repte d’interpretació, un desafiament del context... Acabo d’escriure la frase i em sento un xic impostor, quantes novel·les seves he llegit? Vaig llegir amb molt d'interès el primer tram de la seva obra, i malgrat la fascinació per les seves narracions des de diversos estats alterats de la ment (patologies tractades amb realisme, sense gota de romanticisme...), el vaig donar per llegit, i he tornat als seus llibres en comptades ocasions, animat per recomanacions entusiastes o pel picant de l’escàndol.

'INFELICITAT PERFECTA' 'EL DICTAT DE LA NIT' 'LA LLADRE DE FRUITA'

Peter Handke
L’Avenç / Navona / Alianza Editorial /
Traduccions de C. Gurt / M. Pera / A. Montané i K. Pago
101 / 220 / 367 pàg.
17,50 / 10 / 22 euros

I així i tot... és cert, cada llibre de Handke proposa un desafiament del context, tot i que es tracta de reptes variats, perquè la seva obra, malgrat estar recorreguda pel mateix to (apagat i precís), es desenvolupa en direccions divergents.

Potser els seus llibres més fàcils de contextualitzar són alguns dels seus assajos literaris (sobre el cansament, sobre el dia reeixit...), entre els quals es podria comptar Infelicitat perfecta, sofisticada crònica del suïcidi de la seva mare, on l’examen de la vida substitueix la indagació previsible sobre les motivacions psicològiques de la mort, i on els trets particulars se subsumeixen en un examen de l’existència de “qualsevol dona com la seva mare”, elevant-se així a una àcida i impassible crítica a l’educació de les dones en un entorn rural dominat per les pressions del catolicisme, les privacions materials, el masclisme i la falta d’expectatives. Un entorn que bé podria ser el nostre. Aprofitant el caràcter un xic confessional d’aquesta ressenya, afegiré que és el meu Handke favorit.

En l’altre extrem tenim un Hand-ke més experimental, a qui es permeten audàcies a l’abast de pocs escriptors. El dictat de la nit n’és un bon exemple: una sèrie d’aforismes, de manera que hom ha de decidir si es tracta d’extractes de lectures o extractes d’escriptura (o pures invencions). I ni tan sols així el lector tindrà descans; Handke reuneix fogonades poètiques, epifanies velades, una selecció de bones cites, material de treball, testimoniatges banals de la comunicació mundana, rudiments de mística urbana... La combinació sembla calculada per impedir que arribem a una conclusió. El lector avança per aquest context desdibuixat com un detectiu en persecució de l’assassí, però ho fa a la recerca d’un sentit condemnat a escapar-se-li. La inquietud permanent sobre el que estem llegint constitueix un dels plaers del text.

L’escriptura de Handke, tot i que s’adiu bé en les distàncies breus (una intel·ligència penetrant però atenuada, que sembla menysprear els atractius corrents del drama: psicologia, enfrontament, continuïtat narrativa... que permeten acumular pàgines animades per la intriga) té una tirada a les novel·les extenses, que anomena epopeies. Un exemple d’aquest estil seria La lladre de fruita, centrada en una noia, Alexia, que emprèn un viatge de tres dies per l’interior de França a la recerca de la seva mare.

La faixa hauria d’advertir el lector que abans d'entrar en la novel·la li cal renunciar a qualsevol classe de pressa. Un exemple: abans de centrar-se en Alexia, Handke dedica cent pàgines a narrar com l’autor surt de casa seva i posa en marxa els engranatges del relat. Les pàgines són una tortura per a l’economia del relat, però una delícia per al lector assossegat. La veu de Handke és divertida, imprevisible en les seves reflexions i descripcions, i el lector acaba trobant la seva epifania: Handke advoca per una existència oberta i receptiva als altres, sustentada en l’amabilitat, contrària a les reticències i als temors de les persones tancades, entotsolades en les seves rutines imposades.
El to d’aquestes primeres cent pàgines es manté viu mentre seguim Alexia en un viatge que se’ns convida a pressuposar llarguíssim i que tot just es perllonga tres dies. Ni passa res de gaire memorable ni es travessen paisatges extraordinaris, però les pàgines van plenes d’una meravella derivada dels temps perduts, sense funció pràctica, despresos de les exigències civils... semblants a la recerca gratuïta i vagament il·legal d’una sucosa pera en una circumval·lació. I si lliurar les claus del relat no anés en contra de la poètica handkeana, diria que el moment de l’emoció veritable ens corprèn quan es fonen la llibertat de la lladre amb la d’una escriptura desvinculada de convencions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >