Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Reconstruir o rehabilitar

I és que avui, com ahir, les exigències socials bàsiques derivades de les econòmiques espanten la dreta política tant com l’espanta el repte de governar

Firma dels Pactes de la Moncloa, amb Felipe González, Adolfo Suárez,  Rodolfo Martín Villa, Enrique Tierno Galván, Miquel Roca Junyent, Santiago Carrillo i Leopoldo Calvo Sotelo.rn
Firma dels Pactes de la Moncloa, amb Felipe González, Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Enrique Tierno Galván, Miquel Roca Junyent, Santiago Carrillo i Leopoldo Calvo Sotelo.

El dia que es van signar els Pactes de la Moncloa, Pedro Sánchez tenia cinc anys. Inés Arrimadas i els dos Pablos –Iglesias i Casado– ni tan sols havien nascut. Com Gabriel Rufián. Aitor Esteban, Laura Borràs i Santiago Abascal en tenien quinze, set i un, respectivament. No hi ha memòria que els valgui. Només cròniques, llibres, comentaris o prejudicis.

Va ser el 25 d’octubre del 1977 i la Transició espanyola era tan incipient com la voluntat d’Adolfo Suárez d’apostar per la democràcia. El flamant president feia quatre mesos que havia guanyat les primeres eleccions sense majoria absoluta al capdavant d’un conglomerat de partits més semblants a una sopa de lletres per afrontar unes urnes ni tan sols constituents que no pas a una formació política capaç d’obrir-se al gran repte.

La sorpresa d’aquella victòria va ser semblant a la de la derrota de Santiago Carrillo al capdavant d’un Partit Comunista llavors sobrevalorat. Els assumptes espanyols que hi havia pendents eren tots. La societat tot just deixava enrere una dictadura que en els seus últims i agònics anys havia estat incapaç de plantar cara a la greu crisi econòmica internacional filla de la del petroli. La del 1973. Aquesta crisi, alhora, era conseqüència de la guerra que havia enfrontat Israel amb Síria i Egipte i que va provocar la frenada de l’exportació de cru als països amics de l’Estat hebreu. La globalització no existia com a concepte però sí com a realitat estratègica. La prova era la dependència del llavors anomenat or negre, que va posar el món al límit i l’oligarquia espanyola davant del mirall.

Evocar aquells acords després de quatre dècades per recuperar el seu valor històric i emular-lo davant de la gravetat de la situació generada pel coronavirus ha provocat alguna polèmica i molta pèrdua de temps. En canvi, hi ha més raons coincidents en l’oposició que en l’aval a la proposta de reconstrucció perquè si ahir els seus contraris eren els qui pretenien que res canviés o que s'estripés la baralla, els d’avui el maquillen de suposat interès social quan només és electoral. Vist en perspectiva, és exactament això el que atorga mèrit històric a haver-los tirat endavant llavors. Va suposar el gran pas central per desbrossar el camí a la democràcia tot i les lectures negatives que es fan d’aquell període per part dels qui ni el van veure ni se'l van imaginar. Per descomptat, que podria haver estat diferent però analitzar-lo des de la perspectiva actual per desqualificar-lo és embolcallar-se en la bandera del que els van dir que podria haver estat i no va ser.

Així doncs, recuperar aquella pàgina per intentar repetir la història ha estat un gest tan grandiloqüent com ingenu. Excessiu perquè poc tenen els temps en comú tret que es vulgui pensar que l’afectació de la covid-19 és semblant a la destrucció massiva d’una societat filla d’una dictadura que alhora va ser filla d’una Guerra Civil. I tot i que en aquest combat pandèmic s’hagi abusat de terminologia militar i inoculat el virus de la por davant d’un enemic tan intangible com incert amb uns estralls que van molt més enllà de la salut pública, és evident que qualsevol paral·lelisme sembla forçat o fins i tot desmesurat.

La prova la tenim en el comportament de les famílies polítiques actuals. Més pendents de si mateixes que de les necessitats reals del país, han actuat en la comissió del Congrés per a la reconstrucció com acostumen a fer-ho en les d’investigació. Sense més interès que provocar batussa a compte d’uns convocats que, si no hi eren pel propi partit, poc els interessaven. I si al final no ha quedat en un no-res és perquè en les últimes sessions han simulat una responsabilitat de la qual van ser aliens durant les setmanes anteriors.

Mentrestant, el Govern de Pedro Sánchez ha trobat en empresaris i sindicats la complicitat que li neguen alguns partits. Exactament a l’inrevés que llavors. Perquè aquell gran acord polític va derivar al Congrés el compromís adquirit als salons de palau, i als agents externs, la corresponent responsabilitat social posterior. En el cas present, la concessió a Pablo Casado que fossin les Corts les que canalitzessin les bases perquè les propostes garantissin pluralitat i transparència no ha fet més que allunyar qualsevol possibilitat d’acord. La crònica estava escrita.

A l’espera del que faci el PP en la votació final, de moment només sembla disposat a avalar les conclusions econòmiques de la Comissió. Exactament el mateix que va fer Manuel Fraga fa 43 anys, remugant i pressionat pels empresaris. I és que avui, com ahir, les exigències socials bàsiques derivades de les econòmiques espanten la dreta política tant com l’espanta el repte de governar. Per això, més que reconstruir prefereix rehabilitar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >