Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

Nits d’estiu

Un bravo per a la gent del Grec 2020 i la seva empenta a salvar el festival

Inauguració del Festival Grec del 2020 a Barcelona.
Inauguració del Festival Grec del 2020 a Barcelona.

Un bravo per a la gent del Grec 2020 i la seva obstinació a salvar el festival. Entrades gairebé regalades: a 15 euros. Bufetades per aconseguir-ne, és clar, sobretot els primers dies. Una mica embolicada, la nova informació: és el que té esquivar els programes de paper. Un altre problema punyeter però necessari: l'habitual aforament de 2.000 butaques s'ha vist reduït a 800. La doble inauguració del certamen va arribar en forma de collage. La primera, l'1 de juliol, amb un aire de cabaret de matinada, al qual no li feia joc el títol d'A tocar!: l'única cosa insípida de la vetllada. Grans personatges realíssims, dels quals en trio una desena: Camille Decourtye i Blaï Mateu, els directors de Baró D’Evel. Tortell Poltrona, un Krusty d'humor ultraàcid. O en sàvies paraules de Jacinto Antón, “parlant de la mort com només un clown de debò podria fer-ho”. La parella D’Evel va servir una escena que es convertirà en clàssic: el duo en blanc i negre que es trenca a trossos abraçant-se. Cal veure-ho, si no ho van veure a Falaise. Parlant de bicolor: un joc similar però projectat sobre el mur frontal, amb l'inconfusible estil de Frederic Amat.

Més: Imma Colomer, donant vida i emoció a un text de Marina Garcés recorrent el record d'una eterna nit d'estiu. I quatre sorpreses: la ballarina María Muñoz; la meravellosa fadista Lina, acompanyada per Refree al piano i a la guitarra per Nicolas Laforest. 4 de juliol, nova sessió, No passa cada dia que algú ens necessiti, dirigit per Carme Portaceli. Un text massa llarg amb 18 intèrprets per a un puzle força desnortat, molta bona voluntat però, ai, que perd vol molt ràpid. En realitat, una multilectura dramàtica (no hi va haver, em diuen, temps de memoritzar), amb referències a Camus, Beckett, Shakespeare i Koltès, entre molts altres. Em quedo amb Nao Albet, revisitant la ingenuïtat del seu Vladimir a Godot; la naturalitat poderosa de les danses de Sol Picó; o les cançons de The Sey Sisters, revelades a La tienda de los horrores. I també: Rosa Renom recitant un fer fragment contra el racisme, amb text d'Angélica Liddell traduït al català, i Eduardo Farelo evocant un esperat passatge de La pesta. La gran funció que he vist aquestes nits ha estat Assedegats, de Wajdi Mouawad i Benoît Vermeulen: una nova proposta d'Oriol Broggi, al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Els protagonistes són tres esplèndids intèrprets molt joves, amb noms a retenir: Guillem Balart, Sergi Torrecilla i Carla Vilaró. El títol escau a la immensa set de vida d'aquest trio, que ens contagia a nosaltres. Teatre necessari, amb una història que té ecos del que està passant. De moment, l'obra estarà en cartell dues setmanes, fins al divendres 17. Probablement seguirà una breu gira per Catalunya, i un temps, a l'espera del retorn a la tardor. Convé no perdre-s'ho. És dels espectacles més purs i intensos que ha fet Broggi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >