Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Independentisme, dia D

Toni Aira analitza la indeterminació de l’espai neoconvergent a 'L’altra guerra de Successió'

Carles Puigdemont i Artur Mas.
Carles Puigdemont i Artur Mas.

La pugna entre Junts per Catalunya i Esquerra és, sens dubte, el signe dels temps en la política catalana. Després dels anys durs del pujolisme, el repartiment de l’hegemonia de la sociovergència i l’explosió de l’independentisme, aquests dos rivals es preparen per a una lluita que evidentment no serà l’última, però que posarà moltes coses al seu lloc. La incògnita sobre el moment en què les urnes revelaran la veritable relació de forces només afegeix suspens a una batalla que fa anys que es gesta i per a la qual tots dos s’han estat preparant minuciosament.

L’altra guerra de Successió, l’últim llibre de periodista Toni Aira (Barcelona, 1977), és el pas de revista d’aquests dos exèrcits i la travessa que els ha portat a estar en la posició que ara ocupen, amb avantatges i contradiccions a bord. El també tertulià coneix com pocs els secrets de la competència per l’hegemonia independentista, cosa a la qual indiscutiblement ajuda haver estat en els budells de la comunicació del PDeCAT quan Marta Pascal hi estava al capdavant. Però sobretot, és el llibre d’un professor i expert en comunicació política (treballa a la UPF Barcelona School of Management).

Després de l’allau de textos interessantíssims sobre el procés, amb una certa (sana) competència entre molts dels millors periodistes de Catalunya sobre qui explicava la reunió més secreta de totes, aquest assaig d’Aira opta per un altre camí. Fa seure al divan de la comunicació política tant ERC com JuntsxCat per fer emergir revelacions pel cap baix provocadores i que poden donar pistes sobre com serà la lluita final. I els reptes tant per al guanyador com per al perdedor, els quals, per cert, i passi el que passi, estan condemnats a entendre’s.

Tot i el seu pas pel backstage, Aira no tira de batalletes personals. L’última cosa que vol un polític és que qui l’ha assessorat expliqui les seves misèries. Però les poques que hi ha són prou reveladores. Per exemple, el problema que representa el ball de sigles i la indeterminació ideològica en l’espai neoconvergent. Campanya de les generals del 2019 de Junts per Catalunya. Acte amb empresaris a Figueres amb la candidata Mariona Illamola. Un dels assistents la interromp: “Mira, jo no votaré ERC ni la CUP, perquè no soc ni d’ERC ni de la CUP. Però no m’ho poseu més difícil”.

Aira veu un error en el canvi de nom de Convergència, una fugida cap endavant per intentar escapar de la corrupció i dels escàndols de la família Pujol. Tot i que no es tractava, segons l’autor, d’un debat merament nominal. “No hi havia la mínima autoconfiança i convicció en això que es representava i s’havia representat en el passat. I aquest historial es va voler oblidar. No ha quallat”, argumenta. Un debat encara obert entre els que volen enterrar completament aquest moment i fer tabula rasa i les pulsions vindicatives d’una part de la direcció del PDeCAT que refusa diluir-se. I la cirereta: com seria la supervivència sense Carles Puigdemont?

La gran incògnita de les pròximes eleccions és si ERC aconseguirà imposar-se. No només en vots. Aira es pregunta si també ha madurat prou per donar el cop sobre la taula i imposar-se davant les tesis neoconvergents, així com si el seu gir cap a un independentisme més pragmàtic ha aconseguit eixamplar la base. “Esquerra acabarà fent d’Esquerra”: una llegenda negra basada en fets reals? Concretarà la seva moderació? En definitiva, s’arrencarà l’espina?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >