Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

La utòpica pau d’Erasme

En el seu llibret de 1517 sobre la concòrdia, l’humanista dibuixa un programa òptim per a la Catalunya d’avui

Erasmus, en una pintura de Hans Holbein.
Erasmus, en una pintura de Hans Holbein.

Erasme de Rotterdam va néixer el 1466 en aquesta ciutat (ara dels Països Baixos) i va morir a Basilea el 1536. Els cervells de l’Institut (descerebrat) de Nova Història afirmen que era català. Ell, de descerebrat no en tenia res. Va abraçar l’orde dels agustins des de jove (un orde del milloret que va donar el monaquisme medieval) i no se sap bé per quina raó (potser perquè es trobava a les portes de la modernitat laica que també va donar esperits tan àgils i lliures com Montaigne i Cervantes) va advocar sempre per la concòrdia entre els homes, entre els pensaments i entre els pobles.

La seva intel·ligència, un caràcter amable i un gran domini de les llengües clàssiques —ja feia més d’un segle que els primers humanistes italians havien propugnat el coneixement, també l’estudi, dels textos escrits en aquelles llengües: grec, llatí, i hebreu si era possible, cosa que ja havia assajat sant Jeroni) van fer que Erasme fos festejat pels poders públics i per l’església romana. Els cardenals Giovanni da Medici, després papa Lleó X, i Domenico Grimani el van sol·licitar, i haurien volgut que residís a Roma: no s’oblidi que, si tenien coneixement de l’obra d’Erasme, era pel fet que els seus textos es van divulgar arreu del continent gràcies a la impremta, una invenció llavors recent.
Però Erasme no es va deixar convèncer: posseïa un esperit tan liberal i tan ecumènic, i era tan contrari a tota forma d’autoritarisme, que li va semblar que l’església de Roma no era el lloc on pogués dur a terme les seves recerques sobre la Bíblia(va traduir el Nou Testament al llatí quan els clergues ja no coneixien la llengua grega en què van ser transmesos, i el va glosar), els seus estudis i publicacions, molt sovint carregades d’una certa intencionalitat política. Luter va desitjar que s’adherís a la seva reforma, però Erasme es va estimar més continuar essent independent, sense cap isme. Era home de diàleg, de col·loqui, de parlament assossegat i, com ja hem dit, de concòrdia.

Ara ens arriba una nova traducció, del meticulós i bon prosòdic Eduardo Gil Bera, d’un opuscle de l’holandès errant, molt avinent en aquest temps que corre, en què sembla que hi hagi una guerra, amb morts i tot, sense que hi hagi trets: Erasmo de Róterdam, Lamento de la paz (Barcelona, Acantilado, 2020). En teníem una versió de l’infatigable Llorenç Riber, i una altra, inclosa en una molt bona antologia de l’editorial Gredos (Madrid, 2011).

Erasme va publicar el llibret el 1517, llavors com ara amb valor circumstancial. Havia estat nomenat conseller del príncep Carles (més tard emperador primer i cinquè), i duc de Borgonya al moment que es preparava la Conferència de Cambrai, a conseqüència de la qual França no va voler de cap manera fer les paus amb el partit borgonyès. Erasme va lamentar, al cap de sis anys, que el seu llibre en favor de la pau a Europa no hagués convençut cap de les potències que es trobaven en brega (Àustria, França, Anglaterra i Borgonya), i va dir aleshores que, més que Lament de la pau, el seu opuscle s’hauria hagut d’intitular Epitafi de la pau. De fet, les guerres no van deixar de devastar el continent durant els segles següents, fins a la tan recent guerra dels Balcans, encara amb el segell dels imperis turc i d’Àustria-Hongria.

Erasme s’adreça en aquesta obra a Felip de Borgonya, bisbe d’Utrecht a partir de 1517, i comença, molt retòricament, lloant l’harmonia que presenta la naturalesa (és un dir, perquè ella també és destructora, quan vol), i menyspreant la vilesa i la discòrdia que presideixen la vida dels nobles, dels savis i dels clergues (esmenta les disputes entre dominicans i franciscans, i entre l’orde de sant Benet i la del Cister), i propugnant la pau en nom de l’ensenyança evangèlica. Tanmateix, mogut per una hipòstasi de la pau un bon tros idealista, s’equivoca quan diu que el missatge del Testament hebreu també és pacifista (quan és d’un bel·licisme no dissimulat) i quan considera que no hi ha d’haver guerres entre pobles cristians, però que és legítim que n’hi hagi contra “el turc”, llavors l’infidel per excel·lència.

Però també en diu de molt oportunes: “La plebs, tan menyspreada i de tan baixa estopa, construeix ciutats magnífiques, les administra civilitzadament, les enriqueix i les embelleix. Però en elles s’introdueixen furtivament els sàtrapes i roben el producte del treball aliè, de manera que allò acumulat honradament per tot un poble és dilapidat i destruït despietadament per una colla”. O aquesta: “Res no hi ha més digne d’admiració que un regne pròsper en què floreixin les arts, creixin les ciutats ben construïdes, es recullin els fruits de camps ben conreats, es redactin lleis justes, augmentin els coneixements més útils i es practiquin els costums més sants”. Un programa certament òptim per a la Catalunya actual.

Com hem dit, era pacifista, com n’hi ha tants avui dia. Però les guerres no van deixar de produir-se durant segles, a cor què vols.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >