Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Necessitat de Jovellanos

Des de l’optimisme i la confiança, es va atrevir a pensar i a creure en una Espanya diferent. Al cap i a la fi, era la manera de ser dels il·lustrats

Jovellanos, pintat per Goya.
Jovellanos, pintat per Goya.

Llegir Gaspar Melchor de Jovellanos (Gijón, 1744 — Navia, 1811) avui és molt més que un exercici d’arqueologia cultural, un assumpte d’erudició o un entreteniment didàctic: Jovellanos no és només un clàssic de la literatura o de la història política, econòmica i social d’Espanya, sinó un autor viu, que encara pot donar solucions als problemes més urgents del segle XXI. “Libertad, luces y auxilios” va ser el seu lema, i les múltiples exigències de la “libertad” o de les “libertades”, l’eliminació dels “estorbos”, la correcció dels “obstáculos” i la concessió dels necessaris “auxilios” per promoure la “felicidad” dels seus compatriotes estenen la contemporaneïtat de Jovellanos fins ara mateix.

Dotat d’un esperit inconformista i prudent, amb unes inquietuds enciclopèdiques, amb una inequívoca vocació de servei públic, apassionadament enamorat de la seva pàtria, va voler que tothom s’esforcés a defensar la llibertat individual, el desenrotllament econòmic, el progrés social: contra la “falsa piedad”, Jovellanos era una consciència crítica expressada de forma radical i sense misericòrdia, i que va saber ajuntar el seu rang aristocràtic amb el pragmatisme possibilista. Des de l’optimisme i la confiança, Jovellanos es va atrevir a pensar i a creure en una Espanya diferent. Al cap i a la fi, era el caràcter i la manera de ser d’uns homes esperançats —els il·lustrats— en la capacitat de convicció dels llibres, de les investigacions històriques, de les acadèmies i de la premsa: era la manera de viure d’uns homes que confiaven en el poder de la paraula escrita com a mitjà de creació d’una opinió pública que, a la vegada, transcendís el voluntarisme verbal minoritari i es transformés en unes reformes polítiques concretes.

Davant del panorama fantasmal que recorre l’Europa d’avui —els cops a la democràcia en nom del populisme, el maximalisme dels nacionalistes, el narcisisme doctrinari i efectista, els despropòsits de ruptura dels fonaments constitucionals de 1978—, les lliçons moderantistes i reformistes de Jovellanos s’alcen com un dels únics camins fructífers que es poden transitar. Ho va sintetitzar així Michael Oakeshott, però podria ser molt bé una de les fórmules assenyades que apareixen en els escrits de Jovellanos: “Els qui abracen un extrem de la política només arriben a entendre una política d’extrems”. També és veritat que el retrat que Goya va pintar de Jovellanos quedarà sempre com la imatge més explícita de la melancolia que es pot ensenyorir d’un home de lletres, instat pels seus principis ètics a actuar a la vida pública, quan comprova, revisant els papers de la seva vida —que és el que sembla suggerir el quadre—, la desproporció existent entre el que havia ambicionat i el que ha aconseguit, quants esforços, afanys i esperances i que exigus els èxits i els triomfs.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >