Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La Barcelona que ens van robar

El que jo crec, quan vaig ara a la plaça Reial, és que ja no és tan real. Que la real era la d’abans, amb les terrasses plenes de gent, de turistes

Dos personas descansan en el Park Güell.
Dos personas descansan en el Park Güell.

Els éssers humans tenim una gran capacitat per ordir utopies. Per mentir-nos a nosaltres mateixos. Volem ser feliços al preu que sigui i convèncer els nostres semblants que algú entre nosaltres els portarà aquesta felicitat. Per això passa que de vegades acceptem sense més que vivim en planetes o illes inexistents. Com més inexistents, més reals. Bona prova d’això són aquests llocs meravellosos que ens diuen alguns que existeixen (i per dir això cobren un sou gens modest) i en els quals vivim, però que no existeixen, que ens emparen sistemes polítics que tampoc existeixen. És veritat que de vegades cauen en flagrants contradiccions, perquè mentre ens diuen que ja vivim en una república catalana, per citar un cas d’ampli coneixement i difusió, de l’altra ens diuen que no gaudim ni de llibertat ni de democràcia. En fi, sorpreses que ens fem els éssers humans. O llegendes urbanes. Jo vull parlar avui d’una d’aquestes llegendes que es va colant entre la gent, i no precisament la més desinformada.

Resulta que vaig escoltant i mirant a la televisió que Barcelona està recuperant els seus espais, suposadament envaïts per les hordes de turistes que ens van estar arruïnant la nostra preciosa ciutat. Els reportatges per TV3, la meva, consisteixen a portar les càmeres per llocs típics. Un dia la plaça Reial, un altre dia el Park Güell, un altre la Casa Batlló. I així per una munió de llocs que se suposa que els barcelonins han recuperat després dels llargs anys d’opressió turística. Però ves per on, resulta que aquesta anhelada recuperació dels espais genuïnament barcelonins s’ha produït per una crisi sanitària d’enormes i nefastes conseqüències humanes i materials. Si se segueix amb aquest determinista sil·logisme resultarà que als habitants de Barcelona els va anar de primera la pandèmia. Resultarà que uns centenars d’ancians morts a les residències pel virus ens ha possibilitat recuperar els nostres dominis. És clar que la pandèmia també ha deixat sense feina molta gent (entre ells un fill meu), però quina importància té si ara podem passejar per la Rambla i no topar-nos amb els molestos guiris, tot i que això comporti veure les floristes mortes de pena esperant que algú els compri una miserable rosa.

El que jo crec, quan vaig ara a la plaça Reial, és que ja no és tan real. Que la real era la d’abans, amb les terrasses plenes de gent, de turistes, amb aquella finestra darrere la qual segur que hi havia Oriol Bohigas observant-la. La d’ara no pot ser real, només perquè ara l’hagin “descobert” els barcelonins. La real era la d’abans, la dels cambrers fent-se un tip de traginar taula per taula, suant amb alegria perquè sabien que podrien pagar el lloguer i alimentar els fills.

El turisme és un assumpte molt seriós. No es pot canviar el model de turisme de Catalunya (i el de Barcelona) en un tres i no res. Seria el desitjable, com també ho seria que es corregissin els enormes excessos que en nom seu s’infligeixen als treballadors que en viuen. I és veritat que el turisme tal com està concebut, massificat, atempta contra la sostenibilitat del nostre planeta. Però no és menor que l’ús del cotxe també fa mal (tant de mal que fins i tot els grills han tornat a cantar a la terrassa de casa durant el confinament), com també tenir segones residències, beure aigua amb ampolles de plàstic o llençar les compreses o els bastonets de les orelles al vàter.

Hauríem de ser més cauts a l’hora de saltar d’alegria perquè no veiem al carrer o llocs públics aquesta gent que estem convençuts que han vingut a robar-nos la ciutat. Als que van a la Casa Batlló ara (caldria preguntar-se per què no ho feien abans), se’ls nota que se senten alliberats, Barcelona torna a ser seva. Aquest últim diumenge vaig ser al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, situat a l’edifici Fòrum. Vaig visitar els seus espais habituals i un monogràfic dedicat als ximpanzés. Entre els dos, només vaig veure quatre adults i tres nens en tres hores. Els vaig preguntar als guies si solien venir turistes i em van respondre que gairebé ningú. Els que més visiten el museu són les escoles.

I si fos que els barcelonins ara saben que existeixen la Casa Batlló, la Pedrera, el Park Güell, la plaça Reial, la Rambla, etc. Gràcies als turistes?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >