Selecciona Edició
Connecta’t
MÚSICA EN VIU

Manel torna als escenaris després de quatre mesos d’aturada

El quartet barceloní va entusiasmar en un Grec reduït a un terç de la seva capacitat

Els Manel al concert del Grec.
Els Manel al concert del Grec. EL PAÍS

Molt estrany, com tantes coses aquests mesos. A la porta del Teatre Grec, minuts abans d'una actuació estel·lar, ningú. Només peces de roba vermelles que assenyalaven el personal del recinte, disposat a respondre preguntes i a guiar qui ho necessités. Ja a l'hemicicle, l'Ajuntament ha ideat el millor sistema per evitar contagis mitjançant la distància: s'han eliminat cadires de manera que la bancada sembla una dentadura octogenària que ha perdut un terç de les peces en els estralls de la vida. No hi ha parella que valgui, ni convivents: tots lluny, cosa que curiosament aproximava les converses a l'entorn, atès el volum que calia perquè arribessin a destí. Es notaven ganes de Manel, el grup que poc després de sortir a l'escenari recordava que el seu últim concert havia estat un 7 de març i demanava comprensió i suport per a un sector, el musical, en una crisi devastadora que també es reflecteix en les cares i els comentaris dels organitzadors i el personal dels cicles que estan omplint la ciutat: tothom està esgotat per les dificultats de muntar una programació exprés que, a més, només pot seguir un terç del públic habitual. Temps estranys en què només és certesa la incertesa.

Més coses d'aquests temps: les instruccions d'ús del recinte. Que si no és possible moure's, que si al final cal esperar a la localitat fins que els acomodadors facin sortir per torns l'assistència… tot plegat explicat per una veu que feia que et sentissis en un avió. Només hi va faltar allò de “no oblideu els vostres objectes personals”. I el públic, temps de complicitats, va aplaudir després del missatge, una cosa també insòlita. Una càmera robotitzada blanca no evocava la gravació de televisió en curs, sinó un mesurador de temperatura a la caça de febre, i la immobilitat del personal, només violentada a partir de Boomerang, en el tram final de l'actuació, el convertia en plantes fixades a la cadira per una arrel bulbosa. Tot singular, fins i tot que Guillem Gisbert agraís el risc que tothom corria pel simple fet de ser allà. Anar a un concert, sí, implica certs riscos en aquests temps que de normals tenen el que tenen els Manel de previsibles.

Perquè el grup barceloní és una llebre que mai es pot capturar en una imatge estàtica. Escoltant les seves noves aproximacions a Ai, Dolors, Captatio benevolentiae, La cançó del soldadet o qualsevol altra prèvia al seu massatge electrònic, resulta xocant recordar els seus inicis. La llebre ja menja una altra herba i no viu sempre al mateix cau. Els baixos programats, els filtres de veu, les programacions de teclats, les obertures estilístiques, fins i tot la creixent bis paròdica de Guillem, bellugant-se al son del ritme, ballant o gesticulant com qui interpreta un cantant que es belluga, balla i gesticula, renoven la imatge de qui no s'asseu mai a la mateixa cadira. I el públic ha comprat aquesta sana incertesa que no ofereix allò conegut, que allunya el que és previsible distanciant-se de l'avorriment. El quartet es va mostrar feliç en escena, fins i tot van improvisar un bis, Benvolgut, per atendre una petició anònima procedent d'una platea entregada que en dues hores de concert havia tornat a renovar els seus vots amb un grup en certa manera esquiu que fuig de les rutines i fins i tot del que ells mateixos poden esperar de si. El moviment oxida menys que la quietud.

Després d'un repertori estructuralment igual al de l'estrena de Per la bona gent al novembre, el concert va acabar en un mar d'aplaudiments i de petons, aquells petons que la distància va prohibir fins al final, quan amb educada paciència i comprensió s'esperava el torn per abandonar les graderies esglaonadament. Però, coses humanes, l'aglomeració només es va ajornar, ja que a la sortida del Grec ens va tornar a recordar que som gregaris per naturalesa, i es fa molt difícil anar contra el que ens defineix. Probablement ens ho hem guanyat a pols.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >