_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La croada contra el cotxe privat

No tothom és un jove atlètic a qui li encanta pedalejar per anar a la feina. No a tothom li agrada el patinet o poder anar en moto. Hi ha els ancians i després hi som els grans

Obres a Via Laietana de construcció del nou carril bici.
Obres a Via Laietana de construcció del nou carril bici. massimiliano minocri

Soc una dona gran, de 68 anys, que fa servir el cotxe per als desplaçaments professionals i personals per la ciutat de Barcelona. Quan l’hagi de retirar per llei (no pas per mal estat) passaré a un de petit híbrid o elèctric, depèn de com estigui la situació per carregar-los. Igual que jo, hi ha molts ciutadans de Barcelona irritats i astorats per les mesures que l’Ajuntament ha adoptat durant el confinament i potser per sempre. Deixi’m que li expliqui, Sra. Colau, que no tothom és un jove atlètic a qui li encanta pedalejar per anar a la feina. No a tothom li agrada el patinet o poder anar en moto. Hi ha els ancians i després hi som els grans, en una franja d’edat en què hi ha moltes caigudes, molta artrosi, i molta incapacitat per estar drets gaire estona, com en el meu cas per un problema d’esquena (la piràmide de l’edat a Barcelona ha canviat: ara, tot i que no ho sembli, hi ha molts menys joves). Després hi ha totes les persones que venen de fora de Barcelona i s’hi desplacen cada dia per treballar, les mares amb fills, els que van carregats de paquets, els repartidors, els que acompanyen els pares a l’hospital, etc. És cert que que el metro va ràpid, però hi ha poques línies, i els autobusos els diumenges poden trigar fins a 23 minuts a arribar. Pel que fa al famós tramvia, no només és molt més car d’instal·lar que un autobús, sinó que si s’espatllés resultaria complicadíssim arreglar la situació, ja que es generaria una cua que crearia un veritable caos.

Però ara Barcelona vol erradicar el cotxe privat sense augmentar la freqüència del transport públic. S’han tret molts carrils al cotxe, de manera que hi ha uns embussos impressionants, que segurament augmenten la pol·lució en lloc de minimitzar-la. A Consell de Cent es van posar unes zones grogues perquè més vianants hi poguessin passejar. Però en la meva visita de l’altre dia només en vaig veure un, això sí, un jove atlètic, sense por que l’atropellés un cotxe que li passava a dos centímetres del cos. En un altre tram van posar-hi dos pilons de ciment, tan descomunals que si un es despistava anava directe a trencar-se el turmell o el peroné o es matava a l’instant. Em pregunto el perquè d’aquesta mesura, si les voreres de Consell de Cent ja són amples. Llavors me’n vaig anar al carrer Rocafort perquè em va deixar astorada la fotografia que vaig veure en un diari. Un altre carril per a vianants, aquesta vegada blau, amb el motiu del tradicional panot de la flor de quatre pètals reinterpretat. Deixant de banda la sensació de perill que genera passejar per la calçada i el fet que no crec que hi hagi grans masses passejant pel carrer Rocafort, hi ha una qüestió que té a veure amb el disseny. Fer servir colors diferents per senyalitzar el mateix al teixit urbà no farà més que confondre els ciutadans sobre el sentit i l'ús que té. Tot plegat té a veure amb la pèrdua de qualitat del disseny gràfic de les iniciatives de l’Ajuntament. A la superilla del Poblenou, per exemple, el mateix element floral apareix a sobre d’uns horrorosos testos negres. El que és un motiu que resulta discret i funcional per a les voreres no funciona exactament igual pintat de blanc sobre negre en un test, ni sobre un paviment.

Els bancs d’aquesta illa els van dissenyar –segons he llegit– alumnes d’arquitectura. Si hi ha una cosa que té Barcelona són excel·lents arquitectes i dissenyadors. Tan car és demanar-los-ho a ells? Em fa la impressió que al nostre equip consistorial l’excel·lència els sembla “elitista” però haurien de pensar també quina imatge de la ciutat donem, més enllà dels bars, el mar i el patinet. Als anys vuitanta i noranta Barcelona va ser un model a admirar també pels seus plans urbanístics i de disseny. Els millors artistes van crear els cartells de les festes de la Mercè. Els anuncis a les banderoles públiques eren molt bons, visualment atractius i eficaços en el seu missatge. Ara el disseny és pobre, fins i tot lleig, més propi d’un grup de boy scouts dels anys cinquanta que del 2020. Potser amb la incorporació de Nacho Padilla com a director creatiu, o l’encàrrec a alguns dels millors professionals de la ciutat, l’assumpte millora. Tant de bo.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_