Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La sentència que no es va llegir ningú

Invocar que la culpa de la situació a la qual hem arribat va ser la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut no s’aguanta per enlloc. Que es va aprofitar per manipular els catalans és més que evident

Manifestación en Barcelona contra la sentencia del Estatut.
Manifestación en Barcelona contra la sentencia del Estatut.

Aquests dies ha fet 10 anys de l’aprovació i publicació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Els qui no se la van llegir continuen dient les mateixes falsedats de sempre: la ignorància és atrevida, la mala fe és infinita.

El missatge actual de l’independentisme –i de bona part del socialisme català, corresponsable de l’Estatut– continua sent la peregrina teoria que la sentència va trencar un “pacte constitucional”, se suposa que entre Catalunya i Espanya. Malgrat tot, aquest pacte és inexistent, no es va produir mai: la Constitució va ser aprovada per les Corts, és a dir, el Congrés i el Senat i, en últim terme, ratificada per una immensa majoria del poble espanyol.

Així consta explícitament en l’encapçalament de la nostra Constitució i es repeteix en l’incís final del breu preàmbul: “Les Corts aproven i el poble espanyol ratifica la següent Constitució”. No hi ha un pacte entre representats de dos pobles diferents –Catalunya i Espanya–, sinó un acord entre ciutadans espanyols. És a dir, és una Constitució i no un tractat: si fos un tractat seríem davant d’una confederació, és a dir, un pacte entre Estats prèviament independents.

Hi ha una llarga tradició en el constitucionalisme que té aquesta mateixa base política i jurídica. Per exemple, la Constitució nord-americana del 1787, la primera Constitució de la història, encara vigent, comença amb el cèlebre "We are the people of the United States" (nosaltres som el poble dels Estats Units), és a dir, el poder constituent rau en el poble, en els Estats de les excolònies angleses. D’aquí es dedueix que totes les seves normes, incloent-hi les constitucions de cadascun dels Estats federats, van quedar sotmeses jeràrquicament a la Constitució.

Aquest principi va ser declarat definitivament en la famosa sentència Marbury v. Madison del Tribunal Suprem pronunciada el 1804. Després de la cruenta guerra civil del Nord contra el Sud (federals contra confederats), el Tribunal Suprem va aplicar aquesta doctrina a la unitat federal en la sentència Texas v. White (1869) mitjançant un principi claríssim: els Estats Units són “una unió indestructible d’Estats indestructibles”, els mateixos termes que va invocar recentment el president Obama per rebutjar una petició de secessió per part d’un Estat.

Doncs bé, la nostra Constitució, en aquest aspecte, és molt semblant a la vella Constitució nord-americana: no és un tractat i el Tribunal Constitucional exerceix de garant últim del seu compliment. Això és el que van ignorar els qui van rebutjar la sentència de l’Estatut fins al punt d'arribar a declarar que era il·legítima per antidemocràtica, ja que un poder jurisdiccional com el TC no podia contradir el que havia aprovat el poble de Catalunya en referèndum. Abans de la sentència hi va haver fortes coaccions al TC. La més coneguda va ser l’editorial conjunt de 12 diaris catalans en el qual es demanava que els magistrats declaressin la plena constitucionalitat de l’Estatut, ja que es tractava d’una qüestió política. Poc respecte per l’Estat de dret –a més de mostrar la falta de pluralisme de la premsa catalana– manifestava aquest editorial: en realitat demanaven que els jutges prevariquessin. En una resolució del Parlament es va demanar al Tribunal que s’inhibís perquè era incompetent: la mateixa història.

Per últim, poques hores després de conèixer-se la decisió de la sentència però no el contingut, és a dir, els seus arguments, el president Montilla, en una solemne al·locució televisada, va instar la societat catalana –va recollir el guant Òmnium Cultural– a convocar una manifestació que va tenir lloc el 10 de juliol, la primera de les manifestacions anomenades multitudinàries: un milió i mig d’assistents segons els organitzadors, 425.000 segons EL PAÍS, 64.000 segons l’empresa especialitzada Lynce. Començava el populisme polític català.

Aquí va començar tot, però no va ser pas la causa de tot. Les causes també eren en la política de construcció nacional que va començar el 1980, en el lema “Espanya ens roba” d’uns anys abans i en el malestar social que va provocar la crisi del 2008. Per part de l’independentisme que propugnava explícitament ERC i, sense dir-ho encara, CiU, es va aprofitar l’ocasió. El PSC va ser el col·laborador necessari.

Ningú havia llegit la sentència: es va publicar el 9 de juliol, un dia abans de fer-se la manifestació, quan tot estava preparat per fer-la. Invocar que la culpa de la situació a la qual hem arribat va ser aquesta sentència no s’aguanta per enlloc. Que es va aprofitar per manipular els catalans és més que evident.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >