Selecciona Edició
Connecta’t

Repòquer de savis irrepetibles

El catedràtic Jordi Llovet homenatja a ‘Els metres’ un elenc imbatible de professors: Batllori, Blecua, Comas, Riquer i Valverde

D'esquerra a dreta: Martí de Riquer, José María Valverde, José Manuel Blecua i Antoni Comas. A sota, Miquel Batllori.
D'esquerra a dreta: Martí de Riquer, José María Valverde, José Manuel Blecua i Antoni Comas. A sota, Miquel Batllori.

“Si tu haguessis tingut els dos braços i jo hi hagués sentit, ens hauríem menjat el món”, feia broma el catedràtic sord José Manuel Blecua amb el manc Martín de Riquer (va perdre el braç dret a la Guerra Civil lluitant amb els revoltats), dos gegants de la cultura humanista a Catalunya, tan cultes com senzills i allunyats de l’ambició. Igual que el jesuïta Miquel Batllori, José Maria Valverde i Antoni Comas, tots part d’aquest repòquer de savis irrepetibles a qui algú que no els va al darrere, el també catedràtic Jordi Llovet, ret homenatge des de les vívides semblances d'Els mestres (Galaxia Gutenberg). “D’ells he après a estimar la saviesa, la passió per l’estudi, a respectar els meus superiors i a mantenir la fidelitat als col·legues i l’amor als alumnes”, recita, conscient que el que va absorbir d’ells per osmosi cultural són valors en extinció.

Batllori, per exemple, “l’historiador més important sobre la Corona d’Aragó”, llegia en nou llengües, per les quals saltava d’Erasme a Gracián, de la Bíblia a Voltaire, passant per anglesos de tradició catòlica com Chesterton o Bernard Shaw, a qui va arribar amb 11 anys, convalescent d’osteomielitis, que va passar a la seva casa natal de plaça de Catalunya, 2, on avui hi ha una Fnac. “Era la persona més memoriosa que he conegut”, escriu Llovet. I puntualíssim, excepte una vegada en la seva vida: venia del neuròleg, on va anar, preocupat, perquè “no recordava el nom del príncep d’Albània a qui Calixt III havia demanat ajuda arran de les pretensions de l’exregent d’Hongria, Joan Hunyadi”, es va excusar.

Llovet amaneix les virtuts dels seus mestres amb anècdotes que diuen més que els seus currículums. Així se sap que l’únic que va ser professor seu de veritat, Blecua, oferia whisky amb anacards perquè era el fruit sec que apareixia més a l’obra de Lope de Vega, igual que revela el gust del gran especialista en Quevedo per la satírica La Codorniz i la seva fascinació pel disseny de l’ampolla de llet Rania. Això mentre Llovet fa lliscar intrigues palatines com la desconfiança entre Blecua i el professor Antonio Vilanova o la “guerra freda” entre filòlegs catalans i castellans a la UB.

Blecua estava per sobre de tot això, com va demostrar evitant una polèmica amb Maria Aurèlia Capmany, que li va recriminar públicament que no parlés en català. Ja en tenia prou l’alumne avantatjat de Dámaso Alonso, Guillén i Salinas (i mestre de Lázaro Carreter) amb la seva crítica textual, exigir als professors de la seva càtedra que li ensenyessin, cada any, el seu programa i recomanar als seus alumnes que estudiessin a casa o a la biblioteca. Ell, amant de la ploma estilogràfica i els dolços de Niça, ho feia a la de casa seva, que arribava al dormitori.

De Riquer no es diu si oferia whisky a casa, però sí que hi anava a dinar Ramón Menéndez Pidal; misteri explicat: després de l’àpat, el deixava fer la migdiada en un llit. “No volia que em matessin per anar a missa”, diu Llovet que li va respondre Riquer en inquirir-lo pel seu pas pels requetès del Terç de Montserrat. Era “enormement religiós”, com certificava la seva espectacular col·lecció de bíblies. “El que treballa és Riquer”, deia l’ultralaboriós Blecua d’aquell expert en Tirant lo Blanc i el Quixot, de què recomanava una lectura anual, una altra del Pickwick dickensià “cada dos o tres anys”, i la Recherche de Proust, “cada cinc”, i que tant va tenir una tasca de mediador discreta i clau a la Caputxinada com contundent en rebutjar entrar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans quan es va jubilar: “Massa tard”, va concloure.

La renúncia a la seva càtedra d’Estètica el 1965 en solidaritat amb Aranguren i Laín Entralgo és dels aspectes que destaca l’autor de Valverde. Si Riquer era “l’encarnació dels valors de l’ordre cristià del feudalisme” i Blecua un “oxfordià liberal”, Valverde afrontava amb “esperit infantil i innocència santa” unes causes que el van portar a saltar del falangisme al cristià-comunisme. Llovet li recrimina que, encara que memoriós i intuïtiu com a traductor, també sagaç lector de Kierkegaard, no sabés fer escola acadèmica, mentre que Comas, elegant primer catedràtic de Llengua i Literatura Catalana després de la Guerra Civil, de “pulcritud sintètica”, com va demostrar a Història de la Literatura Catalana amb Riquer, sabés saltar-se la burocràcia per incorporar Gabriel Ferrater com a professor.

Sense ‘auctoritas’

Els mestres acaba amb unes reflexions de Llovet sobre els mals de la universitat, aquesta que ell va deixar 10 anys abans per la desaparició de la auctoritas. “Vaig ser desautoritzat per uns procediments que jo no hauria utilitzat mai amb cap dels meus mestres: com a tals, els devia lleialtat, admiració i respecte”, assegura a aquest diari. “Però l’autoritat està en crisi en tota la societat: avui, amb un iPad tots pensen: ‘A mi ningú no m'ha d’explicar res’ i aquesta desautorització ha arribat fins i tot al cànon literari”.

Destil·la qui va guanyar la primera càtedra de Catalunya de Literatura Comparada un aire de temps passat irrecuperable. “És que una generació com aquella no es produirà més; el problema comença a la secundària, on no s’ensenya gairebé res, mentre que el professorat associat d’Humanitats són la classe proletària urbana d’avui, amb sous de 300 a 600 euros; si s’hi afegeix que els estudiants no creuen en cap autoritat, ni en la de professors ni en la dels llibres...”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >