Selecciona Edició
Connecta’t

Ballar sense moure’s de la cadira

El duo Cala Vento sacseja les cadires que al castell de Montjuïc acullen 350 persones en el cicle Sala Barcelona

Concert de Cala Vento ahir a Montjuïc.
Concert de Cala Vento ahir a Montjuïc.

Abans de l’inici del concert ho deia Carmen Zapata, gerent d’ASSAC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya), aleshores impulsors de la sèrie de concerts que ocuparan el castell de Montjuïc fins a finals d’agost: “Està sent la primera vegada de moltes coses”. Sí, quan la vida era una cosa habitual que discorria per carrils ja estesos, arriba un virus i aquest estiu anar de concerts a Barcelona suposa gairebé sempre una primera vegada. I organitzar-los als espais on estan tenint lloc, el mateix. No és que el castell de Montjuïc mai hagi escoltat música, però la manera com és acollida en temps de normalitats alterades sí que suposa una novetat a sumar a la llarga història del recinte militar. Així, el primer "no hi ha entrades" del cicle Sala Barcelona es va aconseguir dissabte a la nit amb els empordanesos Cala Vento, encarregats d’evidenciar que avui ja no es balla com abans, sinó, fent un símil ciclista, fent surplace.

Tampoc no s’entra com abans al recinte de les actuacions, que, sigui dit de passada, rares vegades és el pati d’armes d’un castell. Abans d’entrar-hi, vistes panoràmiques de la ciutat d’una banda i, de l’altra, un mar amb l’horitzó emboirat camuflant en tons cremes una lluna que encara amb llum diürna iniciava el seu ascens, a tot just uns centímetres de l’horitzó. La venedora de discos i samarretes del grup mirava desconfiada una gavina, érem al seu territori, que a la vertical del seu lloc, sobre un fanal, bé podia deposar sobre la mercaderia. Alhora, tothom amb mascareta feia una educada, distanciada i comprensiva cua abans de, en grups el màxim de reduïts i sense ajuntar persones que no venien ja juntes, passar en companyia d’una acomodadora per les tripes del recinte i els seus passadissos amb voltes.

Ja al pati d’armes, cenyit per la galeria de porxos i l’esgarrifança pròpia de les dependències militars on s’ha donat mort, taules per a grups, cadires aparellades i també individuals escampades pel vast espai. Una vegada a les seves localitats, 350, un grup d’eficaços cambrers atenien una clientela que no podia anar personalment a la barra, però que rebia servei només aixecant la mà, com a l’escola. Com en un club de jazz, però sense jazz, a l’aire lliure, sense fums i amb obligació de posar-se la mascareta per anar al lavabo, la ubicació del qual era notificada tot just ocupar la localitat sense que això fos un reconeixement a l’edat d’aquells homes en edat de tenir la pròstata desenvolupada.

I menys els cambrers, una concessió explotada pel mateix castell, tot era personal de sales de concerts ara tancades que, per tant, no tenen feina. I part de la recaptació del cicle anirà destinada a les petites sales més afectades per aquesta normalitat tan anormal. Aquest record als locals i al temps que feia que no tocaven va estar present en l’actuació del duo Cala Vento, amb una empenta, impulsada només per bateria i guitarra, que va generar escenes delirants, com ara assistents ballant-se a sobre sense moure les natges de la cadira. Eren, així, tronc, braços, cames i cap els responsables de l’agitació física, convertit el mòbil en improvisada baqueta per colpejar l’aire, ja per si mateix remogut pel cap. Les melodies de grup, precises i nítides, infal·libles en molts casos, anaven esperonant la dansa, fins que a la part final, coincidint amb temes com ara Gente com tú, Estoy enamorado de ti i Abril, el públic es va posar dempeus i va ballar com aquests ciclistes que, fent surplace, es queden al mateix lloc, ara il·luminat per una lluna gairebé plena que ja s’havia desenganxat de l’horitzó i surava sobre el recinte. Tot és nou, tot és insòlit i la música està sonant en espais que fan pensar com de bonica és una ciutat còmplice del mar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >