Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una generació doblement castigada

Els ‘millennials’ han patit dues crisis en pocs anys i els ‘centennials’ hauran d’afrontar el tsunami de la digitalització. La generació del 68 es va organitzar per decidir el seu futur. Faran el mateix els joves d’avui dia?

Joves a la platja de la Mar Bella a Barcelona.
Joves a la platja de la Mar Bella a Barcelona.

Totes les generacions tenen els seus desafiaments i la que ara comença la seva retirada ha tingut la doble sort de no haver viscut cap guerra i haver protagonitzat el salt més gran en l’escala social de la història del nostre país. Els nascuts entre 1945 i 1960, l’anomenada generació del baby boom, va combinar la revolució cultural del 68 amb la lluita per la democràcia i els drets socials. Ara deixa l’activitat pública amb el regust amarg de veure com l’elevador social que els va permetre millorar la seva formació i viure molt millor que els seus pares i els seus avis s’ha parat per als seus fills i, fins i tot, pot descendir per als seus nets.

Tota una generació, la dels millennials, ha vist segades les altes expectatives que tenia de poder construir-se un futur d’acord amb la seva alta preparació acadèmica en un país que havia despertat l’admiració d’Europa per la rapidesa amb què havia elevat la seva renda per càpita i el nivell de vida. Cap generació no pot sortir indemne si encadena dues crisis consecutives, i això és el que els ha passat als menors de quaranta anys just en el moment vital de consolidar la seva vida professional i social.

Els joves han tingut la sort de ser els menys afectats pel coronavirus, però seran els que en més proporció patiran les conseqüències econòmiques de l’aturada que ha provocat la pandèmia. Ho diu el Banc d’Espanya: els menors de 35 anys i les dones seran els dos col·lectius més damnificats per la caiguda de l’activitat econòmica, i si en el cas de les dones això contribueix a eixamplar la bretxa de gènere, en el cas dels joves augmentarà la bretxa generacional que va començar a obrir-se quan ser mileurista va deixar de ser un estigma i va passar a considerar-se un privilegi. Fins a aquest punt han canviat les coses en tot just 12 anys.

La crisi financera del 2008 va fer que haguessin de retardar deu anys els passos per iniciar una vida adulta plena. Malgrat ser la generació més ben preparada de la història, la crisi els va ancorar al domicili familiar fins més enllà dels trenta, fins al punt que el 2017, quan el PIB ja creixia de nou amb força, el 61% dels joves de 18 a 34 anys encara vivien amb els pares. Va retardar també la seva entrada al mercat laboral i, en conseqüència, a totes les metes vitals associades a la possibilitat d’una vida independent com ara accedir a un habitatge o formar una família. Així està la natalitat. El percentatge de dones d’entre 30 i 34 anys que no tenen fills ha escalat fins al 52%, segons l’enquesta de fecunditat de l’INE, quan el 1999 era del 26%.

El que abans es feia als 25 anys —anar-se’n de casa, viure en parella, formar una família— ara es fa als 35 i amb dificultats. Tot Europa ha patit les conseqüències de la crisi financera, però els joves espanyols figuren entre els més perjudicats. Ells són els més fragilitzats per la precarització laboral, que a Espanya arriba al 34% de l’ocupació, gairebé el doble de la mitjana europea. La pèrdua de poder adquisitiu és generalitzada, ho diu també el Banc d’Espanya: els nascuts el 1987 amb baixos estudis cobren de mitjana un 20% menys del que cobraven els nascuts el 1977 en complir els 30 anys.

Ara la nova crisi desencadenada pel coronavirus torna a colpejar amb especial intensitat els joves precaris vinculats als serveis, l’acadèmia o el treball creatiu. El Banc d’Espanya no preveu una recuperació dels nivells d’activitat anteriors a la pandèmia abans del 2023, però ningú no s’atreveix a avaluar les conseqüències a llarg termini de l’encavalcament d’aquestes dues crisis econòmiques amb els efectes de la transformació digital del sistema productiu. Tots els estudis de prospecció preveuen un gran tsunami, però ningú no s’atreveix a vaticinar l’altura i la força de l’onada que s’aproxima i que enganxarà de ple els centennials, la generació dels que encara no han fet els 20 anys.

La robotització i la intel·ligència artificial permetran automatitzar bona part de les feines mecàniques, administratives i de gestió que ara fan professionals de qualificació mitjana i alta. La qüestió clau dels propers anys serà com repartir la feina, si volem que continuï sent el principal vehicle de distribució de la riquesa, i també com podem articular noves formes de repartiment de la riquesa per garantir la subsistència dels que entrin i surtin del mercat de treball. Aquest és un debat que concerneix sobretot els joves. Si volen agafar el control del seu destí, el millor que poden fer és organitzar-se per modular com volen que sigui el futur i assegurar-se que l’ascensor social no s’aturi. Ho faran?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >