Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Paraparèmies

Entrar en un codi més vell que el nar a peu amb peces noves de trinca

Sol Galatro recita un poema a través del mòbil.
Sol Galatro recita un poema a través del mòbil.

Durant el confinament de 2020, al compte de twitter Poeta de Guàrdia, s’hi van anar penjant diàriament vídeos de poetes recitant peces fetes per a l’ocasió. La contribució d’Ester Xargay contenia un vers amb la reformulació d’una parèmia: “A les penes, queixalades!”.

La figura retòrica que consisteix a transformar una frase feta, la llicència de reescriure la fraseologia, podria dur per nom paraparèmia, perquè va més enllà (para-) del proverbi (parèmia). Aquest terme, però, ja el va utilitzar Carles Hac Mor per batejar una de les seves actituds artístiques: una mena d’antifórmula que podríem descriure com l’ortodòxia de l’heterodòxia, és a dir, el cul de mal seient que impossibilita una definició fixa per causa del canvi continu, d’una ànsia per no quedar mai adotzenat, tabulable. Amb aquesta paraula (paraparèmia), Hac Mor ho plantejava com una fugida de la literatura exemplaritzant, del seu element moralitzador, i també com un enfrontament amb la part més convencional del llenguatge, perquè els refranys són enunciats totalment fossilitzats, formes que ja venen donades, pensaments que ja venen pensats. Parem-hi a pensar?

Paraparem-hi: la revivificació de les unitats fràsiques (combinacions de mots fixades, institucionalitzades i repetides) és realment paraparèmica? La llengua conté, en aquest tipus de models de frase, alguns ordres sintàctics ben peculiars, totalment genuïns i comprensibles per tothom, maneres de dir ancestrals, formes lèxiques que han quedat aïllades, etc. Són elements que, per si mateixos, disparen una comoditat —diguem-ne— poètica en la glàndula lectora. Treballar-los en l’escriptura, de manera que mantinguin una part de l’estructura (siguin reconeixibles) però canviïn diversos elements (com un treball de satirització, però sense pretensions burlesques), provoca la reubicació d’alguns fonaments del pensament lingüístic, aporta especulació a les estructures tancades, remou l’arrel i fa que els arbres caminin. Anem bé!

Jo ho he proposat com a pràctica en diversos tallers i n’han nascut girs com perdre-hi goig i esquelles, endavant les natges, està que rima, salta a la pista o no estar per morgues. Però és que, quan Josep Maria Folch i Torres, a Les formidables aventures d’en Pere Fi, deia “buit de gom a gom”; quan Rubén Darío, a Los raros, deia “Lo púgil no quita lo Buckingham”; quan Joan Mateu i David Arnau, traduint i adaptant els diàlegs de les pel·lícules d’Ice Age, feien aparèixer “Namasté fins l’any que ve” o “La mare d’en Manny quan era gerani”, estaven fent això: entrar en un codi més vell que el nar a peu amb peces noves de trinca; feien paraparèmies.

N’hi ha per llogar-hi querides!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >