Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El nas dels alcaldes

Malgrat tot, a l’espai convergent no li ha anat pas tan malament. No només pels números al Congrés i al Parlament, sinó també per la seva presència al territori, en forma d’alcaldies i de regidors, especialment fora de l’àrea metropolitana de Barcelona

Alcaldes al Parlament en acabar el ple en què es va votar la independència.
Alcaldes al Parlament en acabar el ple en què es va votar la independència.

En els darrers dies s’està assistint a la intensificació del dinamisme i de la conflictivitat interna al complex món postconvergent, en les seves diverses configuracions: bàsicament, s’està discutint sobre la supervivència del PDeCAT com a actor autònom del centredreta nacionalista dirigit des de Barcelona o bé la seva absorció en un projecte més nacional populista i transversal pilotat des de Waterloo.

En l’esdevenir tan caòtic –de vegades incomprensible per a la majoria, fins i tot la més interessada i informada– dels hereus o els companys de viatge d’aquella fórmula política que sota el lideratge de Jordi Pujol va governar el país durant més de dues dècades, hi juguen un paper important elements de context (més llunyans o més propers en el temps) i elements més endògens, lligats a la vida interna d’aquell món. Si es mira retrospectivament posant llums llargs, en realitat la primera sacsejada profunda va ser fa més de 15 anys, quan encara com a primera força al Parlament CiU no va ser capaç d’articular una majoria de govern, i va haver de viure la seva particular “travessia del desert”. L’impacte de ser a l’oposició va ser duríssim, percebut pels convergents com una mena d’inversió de l’ordre natural de les coses. Això és important per ententre tant en quin context es va consolidar el lideratge de Mas i del seu entorn més proper, com les condicions en què es van formar quadres i dirigents que han tingut rellevància en els darrers anys.

L’espai convergent que madura durant els anys de l’oposició és més sobiranista (no oblideu l’experiència de la Casa Gran), i a la vegada clarament decantat cap a posicions neoliberals. Tampoc és aliè a com s’estan desenvolupant ara els fets la manera en què el 2010 Artur Mas va recuperar el Govern: enmig de la crisi econòmica, amb un relat clarament alineat amb les tesis més dures de l’austeritat i amb l’estratègia de fitxar figures no sempre enquadrades en el partit per conformar allò que es va anomenar “el Govern dels millors”. És ben sabut que l’experiència d’aquell gabinet –que va acabar pactant amb el PP– va ser complicada: els moviments de resposta a les retallades als serveis públics i l’eclosió del 15-M van posar en greus dificultats un Govern percebut com a antipopular. I van accelerar el viratge del nacionalisme conservador cap a l’aposta independentista com a taula de salvació, com reconeixeria el mateix Santi Vila anys després. D’altra banda, va ser un viratge protagonitzat per uns quadres, una militància, i fins i tot un electorat receptiu: la conversió independentista es pot llegir també com la resposta d’unes classes mitjanes desconcertades per la crisi que recorren al vector nacional com a forma de defensa. En l’última dècada és un procés que s’ha produït arreu del món.

Així es va arribar a la Diada del 2012 i al miratge de les eleccions de novembre, en què aspirant a una majoria absoluta, Mas perdria 10 diputats. Tot i que l’espai postpujolista estava present en l'onada que s’estava manifestant, aquelles eleccions van demostrar que no li seria fàcil mantenir-se com a hegemònica. Encara menys quan en els anys següents els casos de corrupció començarien a sortir a la llum de manera manifesta (amb el cràter de la confessió de Pujol) i per primera vegada –a les europees del 2014– ERC faria el sorpasso. Sense tenir en compte com a motor la por d'una progressiva pèrdua de centralitat no s’entendrien tots els passos successius: la ruptura amb Unió, la llista conjunta amb ERC, el full de ruta, el pas al costat de Mas (a finals del 2015 els sondejos pronosticaven una mena d’holocaust electoral), la fundació del PDeCAT, la cursa sense llums de l’octubre i l’aposta formalment impugnativa de la candidatura de Puigdemont tant el 2017 com en les europees del 2019 en la fórmula de Junts per Catalunya.

Perquè ben mirat, i malgrat tot, l’espai convergent va sobreviure, i no li ha anat pas tan malament. No només pels números al Congrés i al Parlament, sinó també –i sobretot– per la seva presència al territori, en forma d’alcaldies i de regidors, especialment fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, on –de facto– es decideixen les majories a la Cambra catalana, mitjançant la llei electoral. L’herència, i les oportunitats, són llamineres i d'aquí ve aquesta lluita tan enconada per decidir el rumb futur. La resposta la tenen els seus alcaldes. El seu nas sap ensumar si a la Catalunya no metropolitana de la postpandèmia tindrà més pes el pragmatisme en la defensa dels interessos de les classes mitjanes, o si aquestes estan instal·lades en el messianisme i en la retòrica incendiària. En realitat, aquesta és una informació important per a tota la ciutadania per saber el que ens espera.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >