Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

Aquell adeu de Guardiola

Ningú se’n va de casa perquè vol i encara menys qui s’hi ha deixat la pell per aixecar-la

Els jugadors del Barça mantegen Guardiola en la seva etapa com a entrenador del club.
Els jugadors del Barça mantegen Guardiola en la seva etapa com a entrenador del club.

Van ser majoria els socis i aficionats del Barça que, en el seu moment, van interpretar l'adeu de Pep Guardiola com una pèrdua assumible. Al cap i a la fi, se n'anava perquè volia i el Barça sempre ha estat molt per sobre de qualsevol entrenador. Aquesta va ser la primera gran mentida, el germen de totes les que havien d'arribar, i es va executar d'una manera tan precisa, amb un tall i una sutura tan nets que fins i tot ara continuen sent majoria els socis i aficionats que es neguen a reconèixer l'evidència: que ningú se'n va de casa perquè vol i encara menys qui s'hi ha deixat la pell per aixecar-la. Ho deia Irving Rosenfeld, el personatge interpretat per Christian Bale a La gran estafa americana: “La gent creu el que vol creure”. I el que volia creure el soci i aficionat en aquell moment era que el Barça seguiria sent més que un club.

Com en els millors cops, la trampa es va anar teixint per capes, començant per allò més nuclear i expandint-se en totes direccions, com una esferificació de Bloody Mary esclafada amb una cullera. El primer que calia fer, el més fonamental, era convèncer Guardiola que el millor per a tothom era que marxés. “El Pep ens ha dit que, mentre el seguim, continuarà amb nosaltres”, va revelar Dani Alves una vegada, quan li van preguntar per una d'aquelles renovacions anuals a les quals s'obligava el tècnic català. I aconseguir el contrari, és a dir, aconseguir que un grup de futbolistes visiblement deïficats comencessin a allunyar-se de l'estricte rumb marcat pel seu entrenador, tampoc semblava una tasca irrealitzable. Així van començar els responsables del club a destruir el principi d'autoritat al vestidor, una llavor que va anar fent arrels fins a convertir-se, amb el pas dels anys, en una heura perniciosa i absolutament ingovernable.

A excepció de Tito Vilanova (el poli bo que no va tenir necessitat –ni temps– d'interpretar el poli dolent), tots els entrenadors que han ocupat aquesta banqueta han patit les conseqüències d'aquell pas en fals, incloent-hi un Luis Enrique que va guanyar un triplet renunciant a diversos dels seus principis tàctics i morals. A Martino, Valverde i ara Setién, directament els va atropellar un vestidor en el qual ja no es prenen mesures impopulars i la meritocràcia ha estat substituïda per una mena de dictadura friendly, encapçalada pels supervivents d'aquell primer naufragi induït. La bona herència rebuda i una ingent inversió econòmica, d'aquestes que són capaces de tapar uns quants errors amb un sol encert, van fer la resta. Els títols van continuar arribant amb una regularitat sorprenent –el futbol continua sent dels futbolistes– però només ara comencem a entendre el veritable cost d'algunes victòries.

En l'àmbit econòmic, ja s'intueix un forat que serà molt difícil de tapar quan la retirada de Messi aturi el que quedi del cercle virtuós. En l'àmbit esportiu, tot seguirà depenent de l'encert desproporcionat de l'argentí. I en l'ètic i social... Bé, per a això és necessària l'assumpció total dels errors comesos o una nova fornada de dirigents que no tingui res a veure amb la que ha sumit el club en el desgovern. El més terrible de tot plegat és que cap de les dues coses sembla factible a dia d'avui: el Barça continua sent més que un club i ara sabem que l'únic que mai va voler estar-hi per sobre va ser el mateix Guardiola.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >