Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Esteu tots ben sonats

A 'Confessions d’un artista de merda', Dick deixa la ciència-ficció i salta a la novel·la suburbial

L'escriptor Philip K. Dick.
L'escriptor Philip K. Dick.

Jack Isidore és un típic personatge dickià: un sonat entranyable. Però en comptes de malviure en una colònia marciana, Jack està atrapat en una novel·la realista del segle XX: Confessions d’un artista de merda. És l’única sense elements de ciència-ficció que el nord-americà Philip K. Dick (1928-1982) va veure publicada en vida. La va enllestir el 1959 i no va trobar editor fins al 1975, quan Dick ja s’havia guanyat la fama d’autor de gènere amb un imaginari excepcional (Ubik, Els androides somien xais elèctrics?...), i més d’una trentena de novel·les que fusionaven tecnologia, misticisme i droga: un autor al·lucinant. Aquesta, però, podria ser inclosa en la tradició de la ficció suburbial amb matrimonis infeliços. Els subscriptors de la selecta revista The New Yorker la podrien haver apreciat, de la mateixa manera que freqüentaven les sàtires conjugals de John Cheever o la Revolutionary Road de Richard Yates. Ficció realista, una al·lucinació com qualsevol altra.

Des de petit, Jack Isidore té l’obsessió de compilar teories pseudocientífiques sobre el pes dels rajos del sol o fenòmens paranormals als Sargassos. El cognom i el fet que volti per la ciutat de Seville (Califòrnia) ens hauria de recordar Isidor de Sevilla i el capficament enciclopèdic que el va portar a condensar el coneixement del seu temps en unes Etimologías.

CONFESSIONS D’UN ARTISTA DE MERDA

Philip K. Dick
Traducció de Martí Sales
Kalandraka
320 pàg. / 17 euros

Jack està dotat d’una sensibilitat especial, una mirada sobre el món que, en teoria, el fa diferent de la resta. Tothom el titlla de llunàtic. Així enceta el relat dels seus dies: “Soc fet d’aigua. Ningú no ho diria, perquè la retinc. Els meus amics també són fets d’aigua. Tots”.

La novel·la juga amb la idea que, ben mirat, Jack no és més neuròtic que la gent que l’envolta (qui estigui lliure de problemes psicològics que llanci la primera pedra). Qui envolta Jack, doncs? Fay és la germana de Jack i el considera un bala perduda. Ella i el marit, Charley, decideixen ajudar-lo i li fan lloc a casa, una finca amb ovelles, ànecs i un cavall. El matrimoni té els seus problemes, és clar. Charley és un misogin violent; Fay (el nom no és casual), una fada que mou fils invisibles i encanta la gent. Aviat apareix Nat, casat amb Gwen, i comença una relació amb Fay; que sigui furtiva no la fa menys tensa que el matrimoni. Així es va armant una narració sobre el desastre de la parella, la lleialtat i l’alienació. Tant l’adúlter com el marit banyut se senten manipulats per Fay. L’alienació, en el cas de Jack, prové del fet que s’ha unit a uns aficionats a la ufologia: sospiten que els extraterrestres controlen les ments amb un raig còsmic. Aquesta és una colla de guillats, sens dubte, que entre d’altres iniciatives han deduït per mitjà de tècniques espiritistes la data de la fi del món: el 23 d’abril de l’any corrent.

Les novel·les de Dick, fins i tot una d’amarga com aquesta, no saben renunciar a la hilaritat. Alternança tragicòmica: el que comença com una situació ridícula (Charley no és capaç de comprar tampons a la dona si no va trompa) acaba amb un esclat de violència masclista que estordeix el lector. El mateix Jack funciona com un contrapunt còmic a la tragèdia del triangle amorós. Així, les seves manies ens fan riure just abans d’un episodi en què els diàlegs de parella aniran a ganivetades.

Una novel·la tan rodona com aquesta ha de recordar-nos que un autor de l’altura de Philip K. Dick hauria d’estar molt més ben representat en el catàleg editorial català. De moment, Kalandraka (en traducció de Martí Sales) ha incorporat aquest Dick de rebotiga psicològica. Qui segueix amb la resta d’imprescindibles?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >