Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Concerts ordenats

Sento la gent del meu voltant cada cop més ansiosa perquè obrin els seus clubs i sucumbir a la litúrgia dels divendre

Les plantes espectadores del Gran Teatre del Liceu.
Les plantes espectadores del Gran Teatre del Liceu. EL PAÍS

Ja he vist els primers concerts de nova normalitat. He vist gent ballant amb mascareta dins d’un cotxe, he vist individus en un concert de rock bellugant-se dins de compartiments invisibles. He vist, fins i tot, un concert al Liceu per a plantes. He vist cadires individuals, separades i ordenades, que m’han fet pensar en els seients que posen als parcs per dissuadir els pobres. L’hostilitat arquitectònica, la decrepitud del cos sol i ordenat, s’exerceix normalment contra un tipus de cossos, i no contra uns altres. Per això, encara que aquesta mesura sigui excepcional, l’ordre em fa pensar en el càstig. Què fa que un concert sigui un concert? Què fa que una pista de ball realment ho sigui? El caos i el desordre, la capacitat dissolvent que només et donen el tumult i la suor de la gent.

Uns dies abans de Sant Joan van advertir que quedava prohibit el ball amb desconeguts, que es podria ballar només en reservats amb contactes habituals i propers, com si això fos demostrable i regulable, com si la proximitat fos categoritzable! Vaig pensar que això (ballar amb coneguts en un reservat d’un hotel o d’un bar) tampoc podia ser ballar, o que no tindria el poder evasiu de les pistes de ball. Ballar amb rostres propers en una zona precintada em semblava aburgesat, ordenat; és a dir, mortalment avorrit.

Ballar amb rostres propers en una zona precintada em semblava aburgesat; és a dir, mortalment avorrit

Sento la gent del meu voltant cada cop més ansiosa perquè obrin els seus clubs i sucumbir a la litúrgia dels divendres: acabar la setmana esgotada; els nervis a la panxa d’abans de sortir, de mirar-te al mirall, de fondre’s amb la gent. Des dels joves britànics que ballaven al ritme de Northern Soul a finals dels seixanta fins a l’esclat de la música disco al Nova York dels setanta, que albergava als barris treballadors tota mena de cossos prohibits, condemnats, dissidents; també la ruta del bakalao, o les joventuts soviètiques ballant espasmòdicament al ritme dels sintetitzadors, les techno raves mítiques a l’anglesa M25. “La pista de ball no t’allibera de l’alienació, però et permet descansar una estona d’ella”, recorda el breu compendi Bailar hasta morir (Antipersona), que repassa com les classes populars, des de principis del segle passat, i sobretot ben entrada la segona meitat del XX, van convertir el ballar en un ritu d’escapada de la realitat opressora. Ballar era, és, la manera de sentir que formes part d’una comunitat, que la teva vida té un sentit més enllà del que fas, que el teu cos és desitjable, i que desitja. Per això, quan es balla, es balla amb el desconegut. Per això el ball és l’oposició a una cadira clavada a terra. Es balla per desaparèixer, per no ser cadira ni terra.

A Saturday Night Sunday Morning, la novel·la d’Allan Sillitoe, un operari de fàbrica s’entrega als plaers hedonistes (embolics amb dona casada, balls i aventures) els caps de setmana després de jornades extenuants. “Només m’interessa passar-m’ho bé, la resta és propaganda”, sentencia el jove protagonista. Això és el que busquem quan ens ajuntem en una pista de ball.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >