Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

Culers pericos

Sarrià va ser també una escola en què s’aprenia l’ofici de periodista per arribar al Camp Nou, quan no hi havia internet ni tertúlies

Bernardo en l'últim partit contra el Reial Madrid.
Bernardo en l'últim partit contra el Reial Madrid.

L’Espanyol se’n va de pet a Segona l’any que ha celebrat la tornada a Europa. L’equip, i també el club, han anat de mal borràs des que la junta i l’amo no es van avenir amb Rubi. El tècnic també ha acabat de mala manera al Betis. L’oferta verd-i-blanca era temptadora i el projecte resultava engrescador per al tècnic de Vilassar. Ningú no va saber fer aleshores una bona lectura d’aquella separació, que anava més enllà d’una qüestió econòmica, tal com es va donar a entendre en alguns sectors de l’Espanyol. Rubi no només volia millorar el seu contracte, sinó també la plantilla en una temporada en què s’havia d’afrontar la Lliga i la Lliga Europa.

No es tracta de justificar el tècnic; fer-ho és massa fàcil i oportunista quan van mal dades a Cornellà-el Prat. Els fets, en qualsevol cas, diuen que l’Espanyol no ha sabut trobar un substitut de Rubi. Ha fet la sensació, fins i tot, que qualsevol tècnic valia, si es repassa que a la banqueta hi han segut Gallego, Machín, Abelardo i Rufete. El director esportiu ha assumit el càrrec en un intent desesperat de demostrar que no és un problema de plantilla ni de planificació —assumptes de la seva competència—, sinó de gestió d’un equip en el qual ja no se sap quins són els bons i els dolents, víctimes d’una dinàmica perdedora des de la derrota amb el Llevant.

El nyap té una solució difícil i confirma d’alguna manera que s’ha improvisat a partir de la falsa creença que hi havia equip de sobres per competir, un diagnòstic tan errat com el que es va fer respecte al dia a dia del club: hi ha hagut canvis en diverses àrees, la majoria estratègiques, sense que se sàpiga gaire bé què pretén Chen Yasnheng, tip de perdre calés després de pagar els deutes i tan espantat pel descens que al mercat d’hivern es va gastar els 40 milions que s’havia estalviat a l’estiu, quan creia que havia trobat el rumb que li convenia a l’Espanyol. Avui actua a deshora i de mala manera, segurament desorientat a la Xina.

L’Espanyol ha estat un equip dèbil a les àrees, especialment a la contrària, renyit amb el gol: ha fet i venut davanters i, en canvi, no n’ha sabut comprar; només cal recordar Gerard Moreno i Borja Iglesias i mirar la llista de rematadors de la temporada 2019-2020. Tampoc hi ha ajudat la lesió de Raúl de Tomás. No sembla que la situació tingui remei quan encara queda passar pel Camp Nou i ara mateix no hi són ni Lo Pelat ni Tamudo per fer mal al Barça. Els culers voldran fer sang amb els pericos encara que no hi hagi públic a l’estadi i, si poguessin, voldrien signar el mateix dia el seu descens a Segona després del seu mal pas a la Lliga. Cal no oblidar que parlem de l’Espanyol de Barcelona.

Ja se sap què passa amb la rivalitat; altra cosa és si a la ciutat i a l’administració ja els va bé que l’Espanyol pugui baixar mentre troba una idea d’equip i de model de club que el torni a portar a la Lliga. I al periodisme, què li convé? Tal vegada és un bon moment per plantejar-se quin és el tracte que rep l’Espanyol als mitjans de comunicació de Catalunya. A vegades he tingut la sensació que funciona com una quota, com una realitat que convé no ignorar, com si se li perdonés la vida —també sense autocrítica—, sobretot des que els periodistes es van adonar que ser perico no puntua, o no dona protagonisme, i escau per tant fer-se del Barça.

No oblidaré mai la figura de l’admirat Andrés Astruells. Va ser un periodista perico de ploma fina i precisa que un bon dia va anunciar que s’havia passat al barcelonisme després que Gamper se li aparegués a la Rambla. Una manera aguda per dir que, si volia ser cridat a les tertúlies, havia de ser per parlar del Barça i de Messi. N’hi ha hagut d’altres que des d’aleshores han canviat d’equip sense cap mena d’explicació ni l’enginy de l’enyorat Astruells. No estaria de més recordar que hi va haver un temps en què la carrera d’alguns periodistes d’esports començava a Sarrià, com si fos una prova o un entrenament per poder arribar al Camp Nou.

A mi em va passar a l’Avui i a El País. I per això em sento agraït a molta gent: a Pepe Guijarro, Vicenç Lloret, Salvador Oliveras, José Maria Calzón, Juan Segura Palomares, i al Jordi i la Maria; també a José María Maguregui, Juanjo Díaz, Javier Clemente; i esclar, a molts d’altres, alguns presidents, com Manuel Meler o Antonio Baró. L’Espanyol era una escola en la qual s’aprenia l’ofici quan no hi havia internet ni debats i encara s’havia d’anar al camp per informar, anys en què calia mirar als ulls de la gent per entendre les coses i poder desxifrar un Barça-Espanyol.

No es tracta d’un atac de nostàlgia ni de reivindicació, sinó de reflexió ara que es pregunta als aficionats al futbol català què els sembla el possible descens de l’Espanyol quan les coses també van malament al Barça. A Rubi segur que li deu saber greu, tant com li hauria sabut a Astruells, i menys del que els sabrà als que van arribar al Camp Nou però no oblidaran mai Sarrià, perquè els va ajudar a definir la seva identitat.

Tot plegat el derbi de dimecres vinent arriba en un moment de nyonya i tristesa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >