Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Oblidem que la normalitat ens va portar el virus

El capital està acabant amb les vides del planeta, ho sabem des de fa dècades, i ara la pregunta hauria de ser què cal fer perquè siguin possibles les vides que necessitem viure

La discoteca Pacha el dissabte passat.
La discoteca Pacha el dissabte passat. EL PAÍS

La tornada a la normalitat comporta el risc elevat de tornar a patir el virus, però hi ha un segon risc encara més gran: oblidar que la normalitat ens va portar el virus. El govern espanyol va decidir referir-se com a "nova normalitat" al que arribaria després d'acabar la tercera fase del confinament. El govern català ho va nomenar d'una altra manera per dir el mateix: "etapa de represa". En tots dos casos, més enllà de les paraules, es tracta de tornar al que fèiem abans del confinament, reprendre, tornar a la normalitat (amb distància personal, mascareta...). Tornar a produir, tornar a consumir… Vam entrar al confinament abans de la primavera i en vam sortir a l'estiu. És temps de turisme. S'ha accelerat tot per arribar a aquest moment: la fase 3 a Catalunya va durar un dia.

A l'iniciar el confinament es van haver de regular les activitats essencials que no podien aturar-se. La nostra societat va haver de pensar què era el més important. Va passar a un primer pla molt d'allò oblidat, desatès, invisibilitzat, precaritzat i maltractat. Van emergir els treballs de cures, de neteja, els mercats, els supermercats, el transport, el periodisme... Ara que ha acabat el confinament, el que emergeix és "el normal": cal reprendre, tornar al "de sempre". Es tracta de reactivar l'economia, el comerç, el turisme, els desnonaments... Quan la nostra vida està en risc ens recordem d'ella i del que és essencial per poder viure. Quan ja no temem per la nostra vida, tendim a convertir en essencial el que fins llavors era superflu.

Resulta comprensible, necessitem ingressos per poder viure, distraccions, i això s'associa a activitats relacionades amb tornar a la normalitat de la feina, dels diferents consums i ocis. Els hospitals s'han buidat de persones afectades per la covid-19, el nombre de contagis no té res a veure amb el de fa unes setmanes. El que veiem al nostre voltant ens confon. Estem en el moment amb més casos i morts a nivell mundial, amb zones de Catalunya i d’Aragó que han tornat a la fase 2, amb nous casos que han portat al confinament a Portugal, Alemanya, la Xina... El virus no ha desaparegut. Està entre nosaltres. Se n'ha reduït la transmissió per l'efecte del confinament, però ja estem veient els efectes que té la tornada a la normalitat sense la plena assumpció que el virus segueix actiu. Es comprèn la necessitat de tornar a tot allò desitjable de la nostra "normalitat" que fa mesos que no podem viure, però no hauria de significar oblit, confusió o falta de consciència.

Sembla que hem assumit el nou coronavirus com a causa important dels nostres mals actuals. S'ha parlat fins i tot de la guerra contra el virus i aquesta metàfora ha tingut moltes implicacions. No es pot viatjar com ens agradaria per culpa del nou coronavirus; les feines, empreses i negocis estan en crisi per culpa seva... Pensem que, si desapareix el virus, podem tornar a la normalitat. Oblidem que la normalitat ens va portar el virus.

Caldria dedicar més atenció a pensar que el nou virus és més conseqüència que causa del malestar humà. El virus és conseqüència de la nostra depredació del medi ambient, de la desforestació, de la nostra relació amb els éssers vius amb els quals convivim en aquest planeta. El virus és conseqüència de la nostra desatenció a l'epidemiologia, l'eliminació o reducció dels serveis encarregats d'estudiar els virus, de preparar-se per a les pandèmies. El mateix podem dir dels retallats i infrafinançats sistemes de salut dels nostres països.

El nou virus no és un càstig diví, però tampoc és un fet natural imprevisible. És inconcebible que passem per aquesta tràgica vivència causant de tanta mort i dolor sense aprendre’n res. L'arribada de la pandèmia i del confinament va ajudar a pensar i fins i tot legislar sobre l'essencial. L'essencial era la vida, tot allò que podia fer possible la vida des de les cures. El final del confinament ha mostrat què és l'essencial. L'essencial ara és el capital. Cal analitzar i pensar amb determinació i detall la relació vida i capital. Hauríem d'escoltar més allò que aquests dies ens estan dient des de la PAH, Càritas, Ecologistes en Acció... El nostre sistema econòmic, polític i social vol que el capital faci possible la vida. Però la vida és l'essencial. El capital està acabant amb les vides del planeta, ho sabem des de fa dècades, i ara la pregunta hauria de ser què cal fer perquè siguin possibles les vides que necessitem viure.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >