Selecciona Edició
Connecta’t

Nit de dissabte a les discoteques de Barcelona: la pista ha mort

El lleure nocturn estrena la nova normalitat amb fortes mesures de seguretat i pistes de ball restringides a amics i convivents

La discoteca Pacha ahir a la nit.
La discoteca Pacha ahir a la nit. EL PAÍS

Sona Rosalía a la discoteca Pachá de Barcelona. Con altura. I distància de seguretat. La justa, vaja, perquè la cabra sempre tira a la muntanya. O a la pista de ball. És el primer dissabte de la “nova normalitat” a Espanya, que va començar diumenge passat, i el jovent té ganes de festa. La Generalitat ha imposat fortes restriccions als locals d’oci nocturn i els empresaris s'afanyen a complir-les i que es compleixin: registre d'entrada, higiene extrema i pistes de ball tancades, o amb sofàs i taules, a tot estirar, per garantir les distàncies.

El coronavirus mana: a la pista de ball, més Pulp Fiction i menys Sergio Dalma. Ja sabem que, com ell cantava, “bailar de lejos no es bailar”, però a la covid-19 li escau el swing de la Mia i el Vincent a la pel·lícula de Tarantino. A la capital catalana és el segon cap de setmana de nova normalitat, però el primer amb les pistes de ball restringides. El Govern va trigar només tres dies a treure una normativa que regulava el salseig: això de ballar, només amb amics i gent que viu sota el mateix sostre. Res de perrejar amb desconeguts.

Cau la matinada sobre Barcelona i els locals del Front Marítim, territori en altre temps ple de turistes, s'obren al públic local. Baixen els preus de la reserva de taules per atreure els pocs que hi ha, però tot i així la més barata a Pachá són 120 euros. A la porta, registre d'entrada –per localitzar a¡els contactes de risc davant d'un brot eventual–, gel hidroalcohòlic a les mans i mascaretes a 10 euros per als despistats. L'aforament continua molt limitat (el 75% a la terrassa i el 50% a l'interior), però costa omplir-lo: “Tenim capacitat per a 1.300 persones. Ahir en vam tenir 160. És surrealista. No és rendible”, explica Santi Ciprés, director de sala a Pachá. La mateixa situació a les veïnes Opium i Shoko. Els tres locals, la Santíssima Trinitat de les discoteques a peu de platja a Barcelona, noten una enorme reducció de clientela.

La discoteca Opium ahir a la nit.
La discoteca Opium ahir a la nit. EL PAÍS

A dins, les pistes de ball s'han reconvertit en petits salons de doble altura (els VIP a dalt, més amagats). Sofàs, tauletes i cordons “policials” de vellut delimiten el perímetre de cada colla. No es pot ballar a les sales, ni sortir del cercle de coneguts sense mascareta, ni visitar altres sales per socialitzar. La idea és mantenir els dos metres de distància interpersonal entre grups i evitar eventuals transmissions. Una tasca difícil a mesura que avança la nit.

“El que més em costa és estar parat tota l'estona. Estar quiet. Però prefereixo ser aquí que ser a casa”, apunta Eric Sáez, de 24 anys, fumant “shisha” a la terrassa d'Opium. “És més agradable quan hi ha més gent”, intervé el seu company Cristian Basterra, de 27. A la taula del costat, un jove s'aixeca i s'apropa a les dues noies que estan assegudes al seu davant. Recolzat sobre el cordó de vellut, parla amb elles fins que un vigilant de seguretat el fa seure al seu lloc. Les dues noies, Alejandra i Valeria, de 28 i 20 anys, venen de Madrid i, malgrat que acaben acceptant el noi al seu sofà, tenen en compte les restriccions. De fet, se sorprenen en veure les discoteques obertes quan a la seva ciutat estaran tancades almenys fins al 5 de juliol. “I aquí ningú porta mascareta al carrer. A Madrid, tothom”, apunta Valeria, que és tècnica d'infermeria i ja ha passat la covid-19.

La nit s'accelera amb les hores i les copes. Passa de la una de la matinada quan un grup d'amics salta la seva parcel·la i es posa a ballar al voltant d'un reservat d'Opium. “Res no és el mateix, però gaudeixes més dels teus amics”, diu un dels joves abans que un vigilant de seguretat li cridi l’atenció i els faci seure a la taula. “La gent ara està més conscienciada, però al principi va costar molt”, valora positivament Juan Poveda, ‘VIP manager’ del local. “És molt difícil que respectin la distància i no interactuïn”, afegeix Jordi Capdevila, encarregat de la discoteca Shoko, on tot està tranquil. Encara és aviat, la cosa es complica cada hora que passa. “Cal insistir perquè es quedin a la seva taula”, diu Capdevila. “La gent vol ballar i això és voler i no poder”.

Ben entrada la matinada, les cames s'inquieten a Pachá. Hi ha gent ballant entre la pista plena de sofàs. Això sí, en grups i a prop de la seva taula. Una noia balla davant de les seves dues amigues mentre, al seu costat, una altra colla de nois s'aixeca per celebrar l'arribada d'una ampolla de ginebra amb bengales rutilants. A la barra hi ha marques vermelles per preservar les distàncies, però costa separar-se del veí. “Quan una persona porta tres copes i s'aixeca, l'avisem. Però és molt complicat dir a la gent que es quedi asseguda. Quan es prenen dues copes, se n'obliden”, apunta Ciprés.

La música continua sonant a Pachá, però no és el Pachá de sempre. Alma Pardo, de 20 anys, admet que ha vingut només perquè era l’aniversari de la seva germana. “No veig el mateix ambient. Estic súper desmotivada. Per vergonya, perquè si veig a tothom assegut, no vull sortir sola a ballar”, reflexiona. A pocs metres, tres amigues parlen en una altra taula. “Hem passat el que hem passat i ho entenc, però això no durarà sempre, no? Perquè la base d'una discoteca és socialitzar”, apunten. La patronal del lleure nocturn Fecasarm (Federació Catalana d'Associacions de Restauració i Musicals) espera que les pistes de ball amb sales tinguin els dies comptats. Segons el seu secretari general, Joaquim Boada, la patronal ha traslladat al Govern una nova proposta que contempla el 75% d’ocupació en sala i pista de ball i mascareta obligatòria. “Un altre cap de setmana així és un problema. Cal treballar la conscienciació i apel·lar a la responsabilitat individual. No som el pare de ningú”, rasa.

A l'altre costat de la ciutat, amb un públic més local i dimensions més modestes que els gegants del Front Marítim, l'Almodóbar també lluita per tirar endavant. Vaja, l'Almodóbar i l’Almo2bar, que són família. “Hem intentat aguantar el màxim possible, però he hagut d'utilitzar els estalvis. Encara no arribem a omplir el 50% de l'aforament”, apunta Techu Martín, un dels socis. Aquí no hi ha butaques ni reservades i la pista de ball l’ocupen cadires i un futbolí. Les mesures de seguretat són les mateixes que en qualsevol discoteca: hi ha circuits d'entrada i sortida de persones, control de temperatura, gel de mans i registre a la porta.

A l’Almo2bar, una suau brisa d’antisèptic es cola sota la mascareta. És un local de fidels parroquians però tot i així no hi ha gaire gent. Els grups d'amics s'ajunten a les cantonades o contra la paret. Cadascú a la seva. Però mouen els peus, i això no és delicte. Sona Maná. Clavado en un bar. La nova normalitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >