Selecciona Edició
Connecta’t

El 60% de sardines i anxoves del Mediterrani occidental porten microplàstics a l’intestí

Una investigació troba una correlació entre aquest fet, la presència de paràsits i un pitjor estat del peix

Algunes sardines analitzades en la investigació de Marta Coll passen pel mesurament.rn
Algunes sardines analitzades en la investigació de Marta Coll passen pel mesurament.

Tot va començar quan l'equip de Marta Coll, investigadora de l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM), buscava potencials causes del descens poblacional de sardines (Sardina pilchardus) i d'anxoves (Engraulis encrasicolus), els dos peixos més comercialitzats al nord-est del Mediterrani, que representen el 39% de les captures. Els dos principals culpables ja “molt documentats”, segons Coll, són la sobrepesca i el canvi climàtic. No obstant això, el tercer va ser inesperat: la presència de microplàstics, partícules i fibres de plàstic que no superen els cinc mil·límetres, al sistema digestiu dels animals.

Un estudi recent publicat a Marine Pollution Bulletin conclou que més de la meitat de les sardines (58%) i anxoves (60%) porten aquests elements contaminants a l'intestí. “Una de les pròximes etapes és entendre quin impacte tindrà per a les persones que s'alimenten d'aquests peixos”, comenta Coll, una de les autores del treball. Els investigadors han trobat que la presència de microplàstics està vinculada amb la de paràsits, així com larves, trematodes i nematodes (un tipus de cucs), i amb un pitjor estat del peix. “És la primera vegada que demostrem una correlació tan clara entre paràsits i microplàstics en els peixos”, explica.

Encara queden teories per confirmar sobre aquest mecanisme. Quin és el punt de partida? Com funciona aquesta cadena d'impactes? “No ho sabem clarament. El que sí que és evident ara és que com més microplàstics hi ha, en més males condicions estan, i tenen paràsits”, contesta Coll. Malgrat les incerteses, la investigadora té algunes idees en ment que poden justificar aquest procés. La primera és que els paràsits s'hagin dipositat sobre el plàstic i el peix acabi ingerint-ho tot. L'altra possibilitat se centra a les zones dels rius on hi ha descàrrega de residus, per la qual cosa són aigües més brutes i contaminants i els paràsits ja hi viuen.

Un microplàstic (en blau) trobat en una anxova.
Un microplàstic (en blau) trobat en una anxova.

“Les properes etapes del nostre treball són entendre aquesta correlació i veure com afecta el peix, si moren més, si passa al múscul, si per això són més prims”, explica la investigadora. Una de les grans inquietuds de la comunitat científica és l'impacte que aquest fenomen té sobre la cadena alimentària. “Està deteriorada i això té un impacte molt gran. Aquests peixos són l'aliment principal de molts organismes, ja siguin comercials o no. El que els passa a ells, els passa també a tots les espècies que se n'alimenten”, insisteix l'experta.

A Cristina Romera, experta en les conseqüències de la degradació del plàstic a l'ICM, la va sorprendre la correlació entre paràsits i microplàstics. “Obre una porta a noves investigacions per entendre l'impacte que té en els peixos i en l'ésser humà, sobretot quan es tracta d'algunes de les espècies més comercialitzades”, comenta. Al seu parer, encara que es tregui l'estómac a l'hora de consumir, hi ha la possibilitat que part d'aquest plàstic vagi als teixits que sí que es mengen. “Seria interessant i important saber si això passa, de la mateixa manera que conèixer si en el seu recorregut per l'oceà el microplàstic ha absorbit compostos tòxics”, assenyala.

L'estudi destaca que les sardines tenen més probabilitats d'empassar microplàstics al golf d'Alacant, mentre que per a les anxoves l'amenaça se situa al golf de Lleó. A més, la presència de microplàstics al sistema digestiu dels peixos no és res de nou. En un article recent d'Environmental Pollution, uns investigadors espanyols publiquen que més del 65% de les gambes de la costa catalana contenen aquestes fibres a l'estómac. Pel que fa a les anxoves, ja es va demostrar l'any passat que el 83,3% de les analitzades s'havien empassat microplàstics a l'est del Mediterrani i, de la mateixa manera, un altre estudi anterior en va trobar un 90% al mar Adriàtic.

Una cadena infernal de difícil solució

L'ésser humà llença cada any fins a 13 milions de tones de plàstic a l'oceà, la qual cosa mata unes 100.000 espècies marines, segons les Naciones Unidas. A aquesta quantitat descomunal s'hi suma la presència d'aquestes partícules contaminants que són impossibles de retirar, almenys ara com ara. La producció i l'ús de microplàstics augmenta des del 1950 fins que va arribar a més de 300 milions de tones a tot el món el 2017, dada que recorda l'estudi de Marta Coll, portat també per l'Institut Espanyol d'Oceanografia (IEO) i l'Institut Francès de Recerca per a l'Explotació del Mar (Ifremer).

Segons Coll, no hi ha una solució simple: “Però és obvi que cal reduir el plàstic d'un sol ús, que el que consumim sigui el més essencial i que quan es llenci es gestioni bé per evitar que arribi al mar”. Quan arriben a les aigües, la cosa es posa molt difícil i Romera ho confirma: “El que ja hi ha al mar està fora de control. Només hem comptat l'1% de plàstic, el 99% restant està perdut, al fons del mar, en la columna de l'aigua, o als organismes”. Ara mateix, el més factible és posar mesures de control per impedir que el plàstic arribi a l'oceà i que comenci aquesta cadena infernal que posa contra les cordes tant la salut de l'ecosistema com la de l'ésser humà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >